Quants independentistes hi ha a Catalunya? Les enquestes situen la forquilla entre un 35% i un 50% de la població, depèn de qui les fa i de la mostra demoscòpica que s’escull. En tot cas, no és un sentiment aclaparadorament majoritari ni ho serà en un futur immediat.
Té sentit dividir per raons identitàries una societat tan barrejada i complexa com la catalana? Em sembla una perillosa bajanada, veient els estralls traumàtics que suscita el nacionalisme exacerbat en el món globalitzat del segle XXI. A l’est d’Ucraïna en tenim una dramàtica constatació aquestes últimes setmanes.
El president Artur Mas té tota la legitimitat per menar Catalunya on ell vulgui. Ha estat escollit democràticament i té el suport parlamentari necessari. Altra cosa és que l’anunciada celebració de la consulta del 9-N sigui una lamentable pèrdua de temps i d’energia col·lectiva.
Sempre he pensat –i estic segur que la perspectiva històrica em donarà la raó- que la conya del “procés” és una ‘cortina de fum’ alimentada mediàticament i política per:
1. Tapar els casos de corrupció que afecten el nucli dur de CiU, començant per la família Pujol
2. Desviar l’atenció sobre les greus retallades pressupostàries que s’han perpetrat a la sanitat pública, a l’educació pública, a la universitat pública, als serveis socials i a les pensions
3. Encobrir l’escàndol que representa l’afavoriment, des del poder polític, de la sanitat privada concertada, l’educació privada concertada, la universitat privada, els serveis socials privats concertats i les pensions privades
4. Silenciar el desmantellament de la indústria catalana, amb milers de treballadors acomiadats i heroics episodis de resistència obrera que passen desapercebuts, com Panrico
5. Amagar les conseqüències més tràgiques de l’esclat de la bombolla financera (desnonaments, pobresa energètica, gana, desnutrició infantil, suïcidis…)
6. Permetre la massacre de la classe mitjana i aguditzar les diferències socials, de manera que, gràcies a la crisi, els rics són encara molt més rics (que li ho preguntin a l’Isidre Fainé)
Amb totes aquestes evidències, l’independentisme és un “artefacte” molt útil al poder de debò -el financer-, doncs actua com un element de distracció col·lectiva davant els veritables problemes de la nostra societat: l’estafa colossal perpetrada per la banca, el desmantellament de l’Estat del benestar i la concentració de la riquesa en molt poques mans.
Objectivament, els principals impulsors i avaladors de l’independentisme català són la gran banca, Mariano Rajoy i els “fons voltors” que s’estan apoderant, a preu de saldo, del parc immobiliari i industrial de Catalunya. No cal dir que al PP el “procés” li va de perles. Mentre tothom en parla, ho aprofita per aprovar decrets i lleis que, sense el “problema català” a la primera plana, concitarien una clamorosa indignació als carrers. L’últim exemple: els 40.000 milions avalats per l’Estat espanyol a la banca en concepte de “crèdits fiscals diferits” o la descarada privatització –via BOE- de “la Caixa”.
Si diuen que el futbol és l'”opi del poble”, l’independentisme és “l’LSD de Catalunya”. Una senzilla pregunta: de què viu Josep-Lluís Carod-Rovira, el “pare” de l’independentisme contemporani? Doncs d’una fantasmagòrica càtedra de la Universitat Pompeu Fabra subvencionada… per l’Obra Social de ‘la Caixa’.
Per suposat, quan els poders fàctics considerin que l’independentisme, començant pel “Massies”, ja ha fet la seva funció d’al·lucinació massiva el llençaran com un “kleenex” a l’abocador de la història. No ens equivoquem: el veritable combat no és entre el 50% i el 50% dels catalans, sinó entre l’1% i el 99% de la població mundial, també en el cas de Catalunya.
