La mort de Tito Vilanova, una persona estimada i que es feia estimar, ha despertat els sentiments profunds que tenim tots els humans, amb independència dels nostres colors i del partidisme de cadascú. Era una persona jove, de només 45 anys, que ha patit una duríssima malaltia just en el moment en què gaudia del màxim reconeixement professional en l’àmbit de la seva passió: el futbol. Deixa una família que ha quedat destrossada, a més, per la llarga angoixa que ha precedit la seva desaparició.
Les mostres de solidaritat que ha suscitat la mort de l’entrenador del “Barça dels 100 punts” són d’una gran emotivitat i conviden a la reflexió. Després del patètic i lamentable espectacle que van protagonitzar la setmana passada, quan es van esquivar i van evitar saludar-se tot i coincidir en el mateix acte del Fòrum de Marques, els presidents Artur Mas i Mariano Rajoy s’han apressat a mostrar el seu condol per la mort de Tito Vilanova.
El Real Madrid, rival històric del Barça, s’ha comportat amb una gran dignitat. El minut de silenci que va precedir l’inici del seu partit contra l’Osasuna al Santiago Bernabeu en senyal de memòria i respecte per Tito Vilanova és d’un alt valor simbòlic. Com ho és el condol expressat públicament pel president del RCE Espanyol, Joan Collet, en representació de tots els ‘pericos’, contrincants acèrrims dels ‘culers’.
Fins i tot les faccions caïnites del Barça han aparcat les seves enconades diferències per homenatjar Tito. Els expresidents Sandro Rosell i Joan Laporta han plorat la seva desaparició. Com també ho ha fet Pep Guardiola, que no va perdonar que el seu ajudant acceptés l’encàrrec d’entrenar l’equip quan ell va plegar. (Johan Cruyff, de moment, no ha badat boca).
Els milers i milers de ‘culers’ que aquests dies s’han acostat al Camp Nou per donar testimoni del seu afecte, admiració i agraïment a l’exjugador i exentrenador del primer equip són el millor exemple que Tito Vilanova era un personatge excepcional. A través de Twitter, significats madridistes com Sergio Ramos o Cristiano Ronaldo han expressat el seu dolor més sincer. També ho han fet personatges controvertits pel barcelonisme, com Samuel Eto’o, Zlatan Ibrahimovic o Rafael Nadal. El polèmic José Mourinho, que va agredir-lo a l’ull en l’electritzant Supercopa de l’any 2011, no només està molt commogut per la desaparició de Tito Vilanova: en saber que estava malalt va bolcar-se en atencions i constants missatges de suport envers ell.
El clima emocional d’unitat que ha creat la desaparició d’aquest esportista de Bellcaire d’Empordà l’hauríem d’aprofitar tots plegats per rebaixar l’extrema tensió política i social que ens enverina i que ens toca arrossegar. Aquest shock col·lectiu ens hauria de fer prendre consciència de quelcom evident: tard o d’hora, tots morim i la nostra presència en aquest Món meravellós és fugissera. Per tant, hem d’aprofitar els anys de vida que tenim per ser feliços, gaudint al màxim de l’amor i dels béns que generosament ens dóna la natura, i fer feliços els altres.
Si guardem els moments de commoció col·lectiva que ens ha provocat la mort de Tito Vilanova, de ben segur que canviarem la nostra manera de relacionar-nos amb els qui ens envolten. Tot és relatiu i, des d’aquesta perspectiva, paga la pena que ens prenguem la vida amb esportivitat i fair play. Quins canvis més extraordinaris veuríem si fóssim capaços de perseverar en l’exemple de la vida, el patiment i la mort de Tito!
Començant per la política domèstica. Per què Artur Mas i Mariano Rajoy no paren de sembrar zitzània entre catalans i espanyols? Per què no s’asseuen d’una vegada a negociar un nou marc de relacions estable entre Madrid i Barcelona que eviti aquesta absurda confrontació que provoquen entre germans? En aquest sentit, els afeccionats i els futbolistes del Real Madrid ens han donat aquests dies un gran exemple que cal agrair i no oblidar.
