La quarta carlinada

Els catalans -tots- som víctimes d’una regressió. En un món interconnectat i dinàmic, on Internet i l’aviació comercial esborren fronteres, ens encaminem a tota pastilla cap a una nova civilització, barreja de races i de pobles, de llengües i de costums. Com serà el planeta l’any 2100? I el 2500? En tot cas, la humanitat avança, en un “melting pot” global vers la seva fusió total. Ja era hora!

En clau darwinista, si la funció fa l’òrgan, hem d’inferir que els avenços tecnològics ens menen a una organització social diferent, on el factor aglutinador local/nacional quedarà progressivament diluït en favor de noves comunitats virtuals, integrades en xarxa, d’individus de no importa quin lloc amb interessos comuns (la professió, els estudis, els estils de vida, les preferències culturals, les modalitats d’oci, les afinitats espirituals…). Les pàtries estan superades i passades de moda. El nacionalisme és un concepte polític que ha complert la seva funció històrica i que, hem d’admetre-ho, portat a l’extrem ha tingut dolorosos efectes perversos.

No hem de confondre la pàtria amb l’administració. Les persones que compartim un mateix espai geogràfic (poble, barri, ciutat, regió o estat) necessitem uns serveis comuns de qualitat que, en l’actual sistema capitalista, sufraguem mitjançant els impostos i les taxes. Per dirigir l’administració triem, democràticament, els nostres representants polítics, a partir dels programes i les prioritats que ens proposen les diferents opcions partidistes. Al cap i a la fi, la llei més important que aproven cada any els parlaments és la dels Pressupostos.

Com cal administrar l’Estat espanyol? Seria més pràctic un sistema fiscal on cada comunitat recaptés els impostos? Com s’ha de regular i controlar la solidaritat entre les regions més riques i les menys desenvolupades? Per fer més àgil i eficaç la justícia, cal donar més capacitat decisòria als tribunals territorials? Quines competències ha d’assumir l’administració central i com es sufraguen? Com s’ha d’articular la defensa dels interessos particulars de les comunitats autònomes davant les institucions de Brussel·les? Aquestes són les qüestions civilitzades i palpitants que cal debatre a fons, actualitzant la Constitució.

Formem part de la dimensió europea, amb 500 milions d’habitants, a la qual hem transferit bona part de les antigues sobiranies estatals, entre les quals l’emissió de moneda i la Defensa. El bloc serà cada cop més important que les parts. Aquest és un fet històric irreversible. Si dinamitem l’edifici, s’ensorrarà i ens caurà a sobre, perquè en formem part. El neonacionalisme és la goma-2 que pot fer volar el procés de construcció dels Estats Units d’Europa.

En aquest context, un grapat de catalans -que diuen i creuen que representen la majoria- surten reclamant la independència i la creació d’un nou Estat-nació. Aquí fem molta barrila, però amb els ulls de fora ho veuen com una insensata frivolitat en la qual tots, el conjunt d’europeus, podem prendre-hi mal. Altra cosa seria, per exemple, si l’Estat espanyol i Portugal decidissin fusionar-se per crear una nova entitat política o si Catalunya compactés l’Euroregió amb l’Aragó, les Balears, el País Valencià, el Migdia-Pirineus i el Llenguadoc-Rosselló. En la dinàmica de la Unió Europea, tot el que suma és bo i tot el que divideix és contraproduent. Les nacions tradicionals s’estan difuminant i aquesta tendència anirà “in crescendo” en els anys a venir. En quedaran les llengües i les seleccions esportives.

Catalunya té totes les condicions per esdevenir una “no-nació” d’avantguarda, com ja són “no-nacions” Holanda, Bèlgica, Àustria, Suècia, Dinamarca… Tenim una alta penetració de les noves tecnologies, una excel·lent connexió aeronàutica i, a-for-tu-na-da-ment, una societat molt diversa i barrejada: immigrants espanyols de primera, segona i tercera generació, immigrants magrebins, pakistanesos, xinesos, subsaharians, russos, europeus comunitaris…

En aquest sentit, que el Partit Carlí de Catalunya s’hagi apuntat públicament a la cançó del “dret a decidir” em sembla altament significatiu. Actualment, els carlins són marginals, però les arrels del nacionalisme català -com les del basc- cal cercar-les en les tres guerres carlines del segle XIX. Que el vell esperit carlí, ara amb l’estelada, centri el debat polític de la Catalunya del segle XXI és un anacronisme sentimental, però desubicat en l’embranzida globalitzadora de la Humanitat.

(Visited 32 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari