La consulta independentista –no és un referèndum- tindrà, a curt termini, conseqüències nefastes en les relacions comercials i empresarials entre Catalunya i Espanya. No m’agrada fer catastrofisme ni ser ocell de mal averany. Personalment, estic la mar de tranquil i em puc permetre el luxe de veure i viure l’actualitat amb la confortable perspectiva que dóna l’equidistància emocional.
Però els signants de la convocatòria de la consulta, en un temerari exercici d’inconsciència, han aconseguit dinamitar els ponts construïts durant segles a banda i banda de l’Ebre. Des de Catalunya podem estar molt cofois amb l’acord que han assolit CiU, ERC, ICV i les CUP. Felicitats, no seré jo qui aigualeixi la festa ni el vi. Però aquesta decisió també afecta directament la resta d’Espanya i és lícit i necessari auscultar i escoltar què pensen i què diuen els qui, amb tota normalitat, es consideren espanyols.
Els catalans tenim la tendència a confondre l’estructura administrativa de l’Estat i la cúpula de les institucions més representatives (la Corona, el Tribunal Constitucional, l’Exèrcit, l’Audiència Nacional, el Tribunal Suprem, la casta d’alts funcionaris, les grans empreses “extractives”…) amb Madrid i, per extensió, amb Espanya. I Espanya és molt més que això: és una societat plural i diversa, estratificada en classes socials i amb una aclaparadora majoria de gent treballadora (encara que moltes persones estiguin, actualment, a l’atur).
No podem retreure als espanyols el fet que siguin espanyols i que se’n sentin legítimament orgullosos. Ens podem posar per un moment en el seu lloc i imaginar com han rebut, des de Toledo, Gijón, Soria o Huelva la notícia que els catalans volem escindir-nos i crear un Estat independent? No parlo de La Zarzuela, ni del CNI, ni de l’estat major de l’Exèrcit, ni del quarter general d’Endesa. Em refereixo a la “petita” gent: empleats, pagesos, botiguers, petits empresaris, estudiants, mestresses de casa, jubilats… Gent normal i corrent que tal vegada ha vingut de vacances a Catalunya o té família aquí.
A tots aquests espanyols de peu no els podem marejar amb subtileses i explicar-los que la triple pregunta amb doble resposta que han aprovat els partits sobiranistes catalans és “inclusiva” i que l’opció Catalunya-Estat cal interpretar-la en clau reformista federal. Per ells, i no s’equivoquen, la consulta consisteix, ras i curt, en votar la independència de Catalunya.
I és lògic que estiguin perplexos. Per què els catalans volem marxar? Un treballador de la Renault de Valladolid, un cambrer de Jerez de la Frontera, un mestre de Logronyo, una perruquera de Lugo, una universitària de Madrid, un aturat d’Albacete o un empresari de Saragossa no entenen perquè els catalans no volem saber res d’ells. Què ens han fet?
La independència de Catalunya, encara que no ho verbalitzem per pudor, porta implícit un menyspreu envers els espanyols i el país on viuen: Espanya. Aquí tenim una propensió històrica al victimisme, però, a la vegada, estem provocant, d’un temps ençà, aquest mateix sentiment als espanyols en relació amb Catalunya.
Encara que tenen moltíssims diners, no m’agradaria estar en aquests moments en la pell d’Isidre Fainé (president de Caixabank), Josep Oliu (president del Banc de Sabadell), dels germans Ferrero (Nutrexpa), Josep Tarradellas (Casa Tarradellas) o la família Carulla (Agrolimen). Dels productors de cava ja ni en parlo, perquè el boicot que pateixen arreu d’Espanya és evident i conegut, des que Josep Lluís Carod Rovira va criticar la candidatura de Madrid als Jocs Olímpics.
Estic convençut que l’anunci de la convocatòria de la consulta independentista tindrà un efecte directe, contundent i demolidor sobre els interessos econòmics i comercials de Catalunya a Espanya. Hem trencat la vaixella i no hi ha ningú que la pugui refer. Des d’ara, i a ulls dels espanyols, tots els catalans som independentistes i, per tant, no hi volem tractes. Hem engegat una espiral diabòlica en què tots patirem de valent, començant pels empresaris catalans, de tots els sectors, que es trobaran, de sobte, sense clients a l’altra riba de l’Ebre.
Rient, rient, acabarem plorant.
