El centenari i el tricentenari

L’any 2014 no és només el del tricentenari de la caiguda de Barcelona a la Guerra de Successió a la corona espanyola. L’any 2014 és també el centenari de l’inici de la I Guerra Mundial, una de les grans carnisseries humanes que ens ha deixat la història del Vell Continent, amb més de nou milions de víctimes mortals als camps de batalla.

 

Si a Catalunya commemorem el tricentenari amb un esperit vindicatiu, a Europa també recorden amb èmfasi el primer centenari de la Gran Guerra, però amb un to greu i solemne. La Guerra de Successió, com la I Guerra Mundial, va ser una conflagració internacional on hi van intervenir molts països, alineats en dos bàndols enfrontats i amb tres protagonistes que es repeteixen: França, Gran Bretanya i Alemanya.

 

A la Guerra de Successió, Gran Bretanya i Alemanya (aleshores el Sacre Imperi Germànic) es van aliar contra França. A la I Guerra Mundial, França i Gran Bretanya es van aliar contra Alemanya. La dinastia Habsburg, que regnava a Àustria i Espanya a finals del segle XVII, ens la tornem a trobar al capdavant de l’Imperi austro-hongarès a la I Guerra Mundial. I si l’hereu d’aquesta dinastia, Carles, era el pretendent a la corona espanyola pel qual els catalans -bé, no tots- van lluitar i morir, l’assassinat del príncep Francesc Ferran d’Habsburg va ser la guspira que va encendre la I Guerra Mundial. Avui, aquesta dinastia ha quedat enterrada per la història i ja no regna enlloc.

 

Europa commemorarà el centenari de la Gran Guerra com una tràgica i absurda desgràcia on milions de joves van perdre la vida a les trinxeres. Avui, Alemanya i França són la columna vertebral de la Unió Europea. En canvi, a Catalunya, la Generalitat aprofita el tricentenari per desenterrar la destral de guerra contra Espanya i, de passada, contra França.

 

El Vell Continent s’ha dessagnat al llarg dels segles en lluites constants entre els seus pobles (la Guerra dels Cent Anys, la Guerra dels Trenta Anys, la Guerra de Successió, les guerres napoleòniques, la guerra franco-prussiana, la I Guerra Mundial, la II Guerra Mundial…). En cap altre indret del planeta, en cap, no hi ha hagut una pulsió bèl•lica tan constant i mortífera com la que hem protagonitzat els blancs europeus. Ens hem de sentir orgullosos d’aquest devessall de sang? No. Ens hem de sentir profundament avergonyits i fer un humil acte de contrició per tota la barbàrie que hem provocat i patit.

 

Els països que fa cent anys es van enfrontar en la I Guerra Mundial ho commemoraran amb solemnes actes de record a les víctimes i amb el ferm propòsit de no caure mai més en les sanguinàries batalles del passat. A Catalunya, en canvi, convertim el tricentenari en un motiu per inflamar les “tropes” i reprendre la lluita amb més ímpetu.

 

Què va passar al 1714? La Guerra de Successió, que tenia una dimensió europea, va acabar amb els tractats d’Utrecht signats al 1713 entre les potències i països que hi van prendre part (França, Gran Bretanya, Àustria, el Sacre Imperi Germànic, Prússia, Portugal, els Països Baixos, Savoia…). Però els catalans -bé, no tots- vam decidir continuar una guerra que estava acabada… i, òbviament, ens van massacrar per no respectar la pau que s’havia acordat.

 

Salvant les distàncies és com, si un cop signat l’armistici de 1918, Flandes no l’hagués acceptat i haguera continuat la guerra pel seu compte. Lògicament, els flamencs haurien estat vençuts i escarnits. Una guerra és una desgràcia per a tothom (excepte pels generals i pels traficants d’armes) i quan s’acaba, tothom està content. Els catalans de 1714 estaven aïllats d’Europa, van decidir suïcidar-se… i ho van aconseguir.

 

Crec que el tricentenari, com el centenari de la I Guerra Mundial, és un bon moment per homenatjar els morts, lamentar tot el dolor causat i fer-nos el ferm propòsit de no caure mai més en el parany de la violència. Convertir els fets de 1714 en un referent pels catalans d’avui és un perillós anacronisme. Què estem dient? Que els espanyols, en general, són uns dolents, uns colonitzadors, uns ocupants? Què pensaríem si els hongaresos convertissin el centenari de la I Guerra Mundial en un clam d’odi i revenja contra els francesos i els britànics, que els van vèncer i van provocar la implosió de l’Imperi austro-hongarès de Sissí i Johan Strauss? En aquest sentit, el missatge de la Unió Europea a Artur Mas és nítid: la Guerra de Successió es va acabar al 1713 amb la signatura dels tractats d’Utrecht.

 

PD: Gràcies al fet que Espanya va decidir no participar en la I Guerra Mundial, els empresaris catalans es van fer d’or amb les exportacions massives de tota mena de productes als països en conflicte.

(Visited 33 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari