Totes les posicions polítiques democràtiques mereixen respecte i no pas ser deslegitimades. En aquest sentit, s’ha presentat al fòrum de les idees un grup de ciutadans autoanomenats Federalistes i d’Esquerres. Benvinguts siguin. Hi ha en el llistat d’adhesions algun amic i acadèmics de prestigi. Però com sol passar en aquestes plataformes, una cosa són els adherits i una altra la mà que mou el bressol. Hi ha quelcom que grinyola en els qui diuen defensar “una Catalunya sense fronteres”.
En un dels documents fundadors es refereixen a “la tradició federalista”. Les paraules solen ser perilloses. El federalisme històric és difícil de destriar del catalanisme popular en una primera etapa, fins ben entrat el segle XIX. Valentí Almirall, i també Roca i Farreras, abans d’esdevenir teòrics del catalanisme progressista, foren joves pimargallians. A inicis del segle XX, una de les principals forces del catalanisme d’esquerres era la Unió Federal Nacionalista Republicana. I hi ha molts elements pimargallians en el pensament de Francesc Macià i en l’ERC posterior. Si es parla de tradició federalista, no és gaire exacte voler enfrontar sobiranisme i federalisme. Si ho fan alguns amb ambicions d’historiador, encara és pitjor.
El tema és molt més llarg. Tan sols subratllar una cosa: “aquesta” proposta dels Federalistes i d’Esquerres no és exactament una tercera via, sinó un intent de resposta a la proposta sobiranista que es contempla en alguns cercles amb neguit creixent. Per què surten ara? En algun moment els ha delatat certa actitud prepotent davant un projecte, el sobiranista, que ha de ser també respectat. Es proclamen incòmodes amb l’Espanya unitària però afirmen que tot canvi del model territorial ha de sorgir de la legalitat constitucional. Una legalitat establerta en un moment de transició des d’una dictadura.
És clar que no són equiparables Escòcia, el Quebec i Catalunya. Perquè si hi ha una cosa clara en aquest debat és que Espanya, malauradament, ni és el Regne Unit ni és el Canadà. Titllar els sobiranistes d’amants de les fronteres és una mica ridícul i delata certa inquina. Diríem més. Potser al Regne Unit alguns sobiranistes catalans sí que serien federalistes. Compte amb les trampes del llenguatge. El federalisme forma part del patrimoni històric de Catalunya. Però què té a veure Pi i Margall amb l’aparell del PSC? Podríem dir fins i tot que el federalisme històric és una cosa massa seriosa per deixar-la als autoanomenats federalistes.
