Que en un país que supera el 25% de població en atur els seus dirigents siguin optimistes sobre el futur de la seva economia és indignant. Que la taxa de desocupació pugi unes desenes i que els responsables del Ministeri o la Conselleria regional ho analitzin positivament és ja demolidor.
Des dels seus càrrecs altament remunerats amb sous que seguiran cobrant una vegada ho deixin la situació es veu molt diferent que des del carrer, on milions d’espanyols segueixen lluitant dia a dia per sobreviure. Quan abandonin el govern no tindran problema per trobar feina, com els hi ha passat als exministres o exconsellers dels darrers executius, siguin del partit que siguin.
M’és igual parlar dels que manen ara, que van guanyar les eleccions prometent importants descensos de l’atur i que una vegada en el poder s’han limitat a culpar als seus antecessors de pintar una situació millor de la qual hi havia, davant la qual es declaren presos; o dels que van manar abans, que van permetre arribar a aquesta catàstrofe i ara arremeten contra els seus successors, oblidant-se de la seva part de culpa en l’assumpte.
Mentrestant, els ciutadans de a peu aguantem reformes laborals que ens retallen els drets, abusos dels empresaris, jornades interminables per cobrir el treball dels companys que ja no estan a la plantilla els llocs dels quals no s’han cobert… Molts callem, temorosos d’enfrontar-nos al fosc panorama d’ingressar a les llistes de l’atur. Uns altres protestem i ens juguem el jornal; però ells, els governants, veuen brots verds, una metàfora infame que no dóna ni per menjar a les famílies més necessitades.
Parlar de “panorama esperançador”, “xifres positives”… quan més de sis milions de ciutadans volen treballar i no poden, és com a mínim dantesc. Sé que aquesta reflexió no aporta gens de nou i que manca del mínim interès; però de tant en tant és necessari esplaiar-se contra els nostres polítics i dir-los que prou, que no juguin a vendre’ns fum quan no són capaços de fer el seu treball. Això o apuntar-se a una manifestació, però aquesta setmana no m’he assabentat de cap amb la qual m’identifiqui.
