Quin balanç fas de la situació del sector educatiu després d’aquests anys de lluita sindical?
Una corba en forma de muntanya. Durant uns quants anys, des dels 80 fins als 90, l’ensenyament púbic va anar remuntant a tots nivells, es van disminuir les hores lectives, van entrar tècnics, hi havia més diners per projectes, menys alumnes per ràtio, etcètera. Es nota la crisis i també hi ha un punt d’inflexió en la Llei d’Educació de Catalunya (LEC) que és la primera llei neoliberal d’aquest país, i la segona és la Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa (LOMCE). La LEC que beneeix i institucionalitza la doble xarxa, perquè diu que el sector educatiu està format per centres públics i concertats i s’elimina l’obligació de l’administració de donar una plaça pública. És un pas cap a la privatització. Canvia la participació dels sectors públics i amb l’excusa de l’autonomia canvia la manera de funcionar amb més poder de la direcció. S’agafa el model de l’empresa privada per posar-lo en els centres públics.
Te’n vas en un moment en què sembla que el sector està més mobilitzat que mai en defensa de l’educació pública?
La mobilització contra la LEC ja hi era. Va haver-hi quatre vagues generals. Amb les retallades el sector educatiu és el que menys se sentia, però ara les famílies s’han identificat amb les retallades i no només com si fos cosa dels professors. Hi ha més conscienciació.
Quin és el repte més gran que té per endavant el sector educatiu?
Redreçar i recular la LEC i recuperar el que ens han pres amb les retallades. Tornar a tenir una escola democràtica.
Com definiries la teva relació amb la consellera d’Ensenyament?
És difícil de dir. Diria que cordialment antagònica.
