Francisco Marhuenda està nerviós. Sap que la seva reputació pública penja, com una espasa de Dàmocles, de la deriva judicial que acabi prenent el cas Eurobank, que no pot estar indefinidament adormit. Per això li canvia la cara quan algú, com va ser el cas de l’advocat Gonzalo Boyé a La Sexta, esmenta el nom d’aquesta entitat financera, que posteriorment acabaria sent liquidada pel Fons de Garantia de Dipòsits.
Però no és aquest l’únic maldecap que té el director de La Razón. Francisco Marhuenda ha alternat la seva tasca com a periodista amb períodes de dedicació activa a la política. El 1995 va ser elegit diputat pel PP al Parlament de Catalunya en la llista que encapçalava Alejo Vidal-Quadras.
Posteriorment, entre 1996 i 2000, va ser cap de gabinet de Mariano Rajoy en els ministeris d’Administracions Públiques i Educació i Cultura. Quan Rajoy va ser nomenat ministre de Presidència en la segona legislatura de José María Aznar, Marhuenda va ser ascendit a director general de Relacions amb les Corts.
Però va durar poc en el càrrec. Ho va publicar en exclusiva EL TRIANGLE en el seu moment. Francisco Marhuenda va ser enxampat in fraganti en un impresentable negociet. A través de la seva empresa Estrategias, Asesoramiento y Comunicación SL, va vendre per 120.000 euros un fons de llibres vells de qualitat més que dubtosa a l’Institut Ramón Carande, dependent al seu torn de la Universitat Rey Juan Carlos. El cas va ser denunciat pel PSOE a l’Assemblea de Madrid i al març de 2001, Marhuenda va dimitir de les seves funcions a la Moncloa.
No obstant això, la seva amistat i lleialtat cap a Mariano Rajoy, que es va forjar en aquesta primera etapa madrilenya, ha romàs inalterable amb el pas del temps. Per mèrits propis, el director de La Razón s’ha convertit en el primer i més acèrrim marianista d’Espanya. Tal com van les coses, la seva tancada defensa del Govern del PP té el seu morbo i aquí, segons els experts comunicòlegs, rau el seu èxit en les tertúlies televisives i radiofòniques. No n’és conscient, però s’ha convertit en la riota de la depauperada pell de brau.
LLEGEIX L’ARTICLE COMPLET A L’EDICIÓ EN PAPER DEL TRIANGLE D’AQUESTA SETMANA
