El president del Govern espanyol assegura que no pensa dimitir. Tota l’estratègia del PP davant de l’anomenat cas Bárcenas es basa en titllar l’extresorer de ser un “delinqüent” i un “mentider”. El temps –segurament no gaire– dirà la seva sobre el particular. Però hi ha una cosa que fa del tot inviable la continuïtat del senyor Mariano Rajoy al capdavant de l’Executiu. A l’Europa democràtica, als Estats Units, al Canadà, al Japó, un polític no dimiteix només quan és culpable, sinó quan és responsable d’un afer irregular.
Culpabilitat i responsabilitat són conceptes molt diferents. Un innocent pot ser responsable i ha d’assumir les conseqüències d’una negligència, d’una incapacitat manifesta o d’una profunda indolència. El canceller alemany Willy Brandt va haver de dimitir l’any 1974 quan es va descobrir que Günter Guillaume, un dels seus principals assessors, treballava com espia per a l’Alemanya comunista. Brandt estava aleshores en el moment més àlgid de la seva carrera, però va haver d’admetre la seva responsabilitat: havia confiat en una persona que no mereixia la seva confiança. Havia fallat. L’episodi no va suposar la fi de la carrera política de Brandt, que va presidir el seu partit, l’SPD, durant molts anys, i fou també president de la Internacional Socialista.
A molts països hi ha casos en què un dirigent dimiteix perquè no ha controlat el seu departament o s’hi han produït fets que han delatat manca de previsió. Francesco Cossiga va plegar com a ministre de l’Interior a Itàlia després del segrest d’Aldo Moro. No havia estat capaç d’evitar aquest gran fracàs dels serveis policials italians. Després, Cossiga va tornar al primer pla, però en aquell moment li va tocar dimitir.
Que Bárcenas sigui un mentider, cosa que ara per ara ignorem, i que Rajoy sigui innocent fins que no es demostri el contrari, no treu que l’avui líder del PP va confiar la caixa del seu partit a un element que, en paraules de la cúpula del PP, és un indesitjable. Això a l’Europa civilitzada implica la dimissió irrevocable.
