La bandera negra

Poc a poc, la violència identitària va fent forat al nostre país. No vull crear alarmisme ni fer groguisme, però els incidents que enfronten independentistes i espanyolistes comencen a sovintejar massa i això ens hauria de fer reflexionar. No tinc cap mena de dubtes que, en alguns d’aquests casos, l’alcohol i les substàncies psicotròpiques hi juguen un paper rellevant, però la tensió entre els més abrandats exponents de l’estelada i els de la “rojigualda” va pujant de to i, ara que fa caloreta i les cervesetes volen, l’ambient polític pot esdevenir tòrrid.

 

La passada revetlla de Sant Joan, un noi independentista d’Igualada va ser apunyalat per una colla d’exaltats espanyolistes. I, a la inversa, una dirigent tarragonina de Ciutadans va ser colpejada, dies enrere, durant una festa popular al Morell. Les seus dels partits titllats d’unionistes –ja sigui Ciutadans, PP o PSC- pateixen pintades i trencadisses sistemàtiques arreu de Catalunya. De la mateixa manera que, al País Valencià, militants i locals de partits o d’organitzacions que defensen el concepte dels Països Catalans són objecte, des de fa anys, d’atacs violents per part dels “blaveros”.

Calma, calma, calma. Esbatussar-se en nom de la pàtria o per una bandera engega una espiral que, a tot arreu on passa, sempre acaba molt malament. La història de la Humanitat està plena d’exemples que no val la pena referenciar. Per això hem inventat la política: per llimar les diferències a través de la dialèctica, la democràcia i les lleis.

 

Des d’EL TRIANGLE sempre hem blasmat la violència xenòfoba i d’extrema dreta i hem publicat molts articles denunciant, amb noms i cognoms, els responsables de les agressions dels “blaveros” valencians i dels grupuscles neonazis que pul·lulen per Catalunya. Per això em provoca basarda que, en nom dels ideals independentistes, hi hagi captorrats que cauen en actes semblants.

 

Compte amb jugar amb la història. Ara que ens endinsem en la commemoració, a tota castanya, del tercer centenari del 1714, mai no hem d’oblidar que la Guerra de Successió va ser una guerra i que, com totes les guerres, va deixar un estol de mort i dolor en ambdós bàndols. Els soldats felipistes que van caure en el camp de batalla també tenien família… Deixem la història a les biblioteques i a les universitats. Intentar fer reviure en el present esdeveniments luctuosos del passat és una invitació formal a la violència que va marcar la seva inscripció en la memòria dels segles. L’independentisme i l’espanyolisme mai no avançaran amb cops de puny ni garrotades.

 

La gent és molt manipulable i, en especial, en èpoques de vaques magres com l’actual, quan les tensions s’exacerben. Per tant, els dirigents polítics, de tots els colors, han de tenir cura i responsabilitat amb les paraules i els actes. El passat 9 de juliol, 39 ajuntaments de la comarca d’Osona van penjar una bandera negra al balcó, rememorant el 300 aniversari de l’anomenat Ban de Guerra a Ultrança que va dictar la Junta de Braços quan s’acostava la derrota en la Guerra de Successió. La bandera negra –al contrari que la bandera blanca- vol dir extermini, sense contemplacions, dels enemics i de tots els seus col·laboradors.

 

A mi em sembla fortíssim i fora de lloc que la bandera negra, carregada d’odi i de sang, onegi, encara que sigui només un dia, en els màstils de 39 ajuntaments de Catalunya. Qui són els enemics que cal “exterminar”, segons els promotors d’aquesta brillant i idea, la Comissió Osona 2014? Els castellanoparlants, els magrebins, els equatorians, els seguidors de la Roja, els socis de l’Espanyol, els turistes francesos, els votants de PSC, PP i Ciutadans? Afortunadament, el poble és molt més savi que tots aquests malalts d’indigestió històrica.

 

Les banderes engendren monstres que cal foragitar. En nom de la tolerància, hem de ser intolerants amb els profetes de la intolerància, ja siguin espanyolistes o independentistes.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides