Quan al País Valencià sonen les desafinades trompetes del creacionisme lingüístic, no hi ha volta de fulla. Des del Partit Popular han divisat en la llunyania l’arribada de les eleccions autonòmiques i municipals.
Resten menys de dos anys per a convèncer als ciutadans de que els voten, d’ací a 2015 han de justificar les retallades en educació, en sanitat i en investigació, els EROs a les institucions públiques, l’increment dels impostos i l’atur o els presumptament imputats que encara romanen, tranquil·lament, en el càrrec. I no ho tenen fàcil.
Mirant pel retrovisor els darrers comicis, als valencians se’ns ha oblidat passar factura política. Però pot ser la situació estiga canviant, la possible imputació de l’alcaldessa de València, Rita Barberá, en el cas Nóos, i la feblesa d’un president de la Generalitat que s’ha cobert de glòria els darrers mesos no està ajudant al PP en la seua croada electoral.
És l’hora de recol·lectar vots, i en l’amor com en la guerra ja se sap. Encara que els arguments que s’utilitzen puguen esser titllats de pseudocientífics o d’esser una ingent estupidesa. Tot val. Fins i tot elevar una proposta parlamentària per a que la Real Acadèmia Espanyola (RAE) modifique la definició de valencià com a varietat del català assegurant que “la parla dels valencians, que parteix sense dubte la més profunda prehistòria, s’escriu des del segle VI abans de Crist amb el llenguatge ibèric”.
Diuen que durant l’estiu faran caure aquesta proposta des de dins del partit, que ha alçat malestar entre els membres del PP valencià. Però està clar que no serà l’última vegada que escoltem una cançó d’aquestes.
A l’hora de defensar les senyes d’identitat dels valencians quina importància té que ni Rita Barberá ni Alberto Fabra parlen valencià? Cap. Canvien les melodies dels vells temes de sempre, d’un conflicte, el lingüístic, que mai morirà mentre tinga rèdit electoral.
