El concepte de sobirania energètica (energy sovereignty, ES) s’ha utilitzat des de la dècada del 1990 a l’Amèrica Llatina per desafiar la privatització dels serveis bàsics per empreses transnacionals i la “corporació” de les empreses estatals; ara s’aplica a l’energia. A casa nostra, decebuts alguns de no haver aconseguit una altra mena de sobirania (que deien que tenien a tocar), hi ha qui parla de la sobirania energètica, empetitint la idea com sovint fan amb tot. Escriuen coses del tipus “tota l’energia que necessita Catalunya, s’ha de produir a Catalunya”. Per tant, res de rebre energia procedent de l’Aragó (on el desplegament de les renovables supera de molt les necessitats pròpies del territori) o de la resta de l’Estat espanyol.
Es disposa d’una definició acceptada internacionalment de sobirania energètica: el dret dels individus conscients, les comunitats i els pobles a prendre les seves pròpies decisions sobre la generació d’energia, la distribució i el consum, de manera que siguin apropiades a les seves circumstàncies ecològiques, socials, econòmiques i culturals, sempre que no afectin negativament a tercers.
A Catalunya hi ha una xarxa (Xse.cat) que aplega els partidaris d’aquest concepte, amb un manifest que, a partir del reconeixement dels impactes i les desigualtats que genera el model actual, proposa un nou paradigma basat en aquests criteris: democràcia, control social dels mitjans de producció, sostenibilitat, decreixement energètic i arrelament al territori/descentralització. Potser caldria afegir-hi alguna condició més, però les que se citen estan bé. El que trobo contradictori és que algun insigne partidari de la sobirania energètica (independentista declarat) sigui alhora ferm partidari del desplegament de l’eòlica marina davant del golf de Roses tal com ho volen fer les cinc empreses que ara per ara han mostrat interès per construir el parc. Fins i tot gosa donar consells per Twitter a qui ens hi oposem, dient-nos que “triem el millor dels cinc projectes i el defensem, donat que la qüestió ja no és si es farà sinó quin”. Quin morro! Més enllà de la vinculació de qui ha fet el tuit amb la patronal eòlica, és un veritable oxímoron predicar la sobirania energètica i a la vegada l’eòlica marina tal com està plantejada al golf de Roses.
L’explicació més fàcil és preguntar-nos quina sobirania energètica pot tenir un projecte que qui l’ha d’autoritzar és el Ministeri de Transició Ecològica i Repte Demogràfic, que cap de les empreses que han presentat un projecte és catalana, que l’energia que s’arribaria a produir s’hauria d’evacuar per línies propietat de Red Eléctrica Española a una xarxa unitària que pot distribuir-la per Espanya i també per França, quan la indústria catalana ara per ara no té cap capacitat demostrada de producció de flotadors ni aerogeneradors i que els fons d’inversió que finalment aportaran el capital per la construcció i explotació del parc no seran catalans amb tota seguretat. Quina sobirania és aquesta? Sembla evident que això de la sobirania, energètica o d’altres menes, per alguns és fer volar coloms.
Anem al moll de l’os de la qüestió i revisem si un parc eòlic marí davant del golf de Roses, tal com es vol fer, compleix els criteris que defineixen la sobirania energètica. El primer, la democràcia: el territori s’hi ha manifestat majoritàriament en contra. 22 ajuntaments han aprovat una moció d’oposició, també un consell comarcal i les juntes gestores de parcs naturals propers. Pel que fa al control social dels mitjans de producció, no sembla que les corporacions financeres que estan al darrere del negoci facin que tots els empordanesos tinguin la seva participació en la societat i tallin el cupó un cop a l’any. Si parlem de sostenibilitat, només cal recordar que més de cent experts en la problemàtica han signat un manifest en contra del parc com es vol fer per greu amenaça a una de les zones amb més biodiversitat de la Mediterrània. Tampoc el projecte suposa cap mena de decreixement energètic, i molt probablement es vol produir un excés d’energia per derivar-la cap a l’anomenat hidrogen verd. Finalment, no es veu per enlloc l’arrelament al territori i la descentralització; es vol produir una energia que molt probablement serà consumida fora de la comarca, sota un model centralitzat de macro-parc eòlic marí.
Realment cal explicar molt bé, per no fer el ridícul, com es pot ser a la vegada un convençut de la sobirania energètica i un ferm partidari d’un parc eòlic marí davant del golf de Roses. Jo no ho veig!
