Un senyor francès que es deia Charles Louis de Secondat i que coneixem com ‘Montesquieu’ va ser qui va consolidar la idea que la societat s’organitza en base a tres poders: el legislatiu, l’executiu i el judicial. Va morir el 1755. De l’afirmació que els mitjans de comunicació constitueixen un quart poder social se n’atribueix la paternitat a un polític britànic –Edmund Burke– que la va pronunciar en el debat d’obertura de la Cambra dels Comuns el 1787. De fet, Burke no es referia als poders legislatiu, executiu i judicial sinó a l’Església, la noblesa i els polítics.
Durant molts anys hem donat per bo que legisladors, governants, jutges i periodistes són les peces fonamentals en l’exercici del poder. Trobo a faltar en aquesta divisió els magnats, els rics, els empresaris poderosos, que, sovint, fan ballar com volen els que fan les lleis, els que les executen, els que en jutgen la seva aplicació i els que informen de com actuen els altres tres poders esmentats.
El periodisme hauria de tenir la funció de controlar i fiscalitzar els altres poders. Quan renuncia a aquesta funció deixa de ser periodisme i es converteix en propagandisme o en una altra cosa.
A Catalunya, durant molts anys, que coincideien amb els del govern de Jordi Pujol a la Generalitat i de predomini de la ideologia nacionalista es parlava de l’existència d’un ‘oasi català’. Aquesta expressió es referia a que els mitjans de comunicació estaven controlats pel pujolisme. A base de subvencions i de sintonia ideològica, molts mitjans de comunicació callaven davant la corrupció o els errors del govern nacionalista o aplaudien qualsevol de les seves decisions.
Aquell oasi ens va portar a la vergonya de descobrir el 2004 que Jordi Pujol havia tingut amagada a l’estranger una fortuna durant els 23 anys que va ser president. I no ho va descobrir el periodisme sinó que ho va confessar el propi Pujol, posat contra les cordes per una investigació político-judicial tant tèrbola com desvetlladora de la corrupció del president i la seva família.
Ha quedat enrere aquell oasi? La resposta és NO.
Fa uns dies EL TRIANGLE informava que el director de TV3, Vicent Sanchis, ha compaginat el seu càrrec els darrers anys amb la possessió d’accions d’una empresa que contracta la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i que n’és administrador suplent. Una compaginació incompatible segons la legislació aprovada pel Parlament de Catalunya i que comporta, de conèixer-se, la seva destitució obligada.
Una setmana després que es fes pública aquesta informació cap mitjà de comunicació dels que considerem importants o amb una incidència notable a la població se n’ha fet ressò. Cap periodista ha telefonat Vicent Sanchis per demanar-li explicacions.
The Economist acaba de rebaixar la democràcia espanyola de la categoria de “plena” a “defectuosa”. El periodisme a Catalunya fa quaranta anys llargs que està encallat a la categoria de “defectuós”.
El periodisme, quart poder a Catalunya? No em feu riure!
