Odi a Espanya

Els catalans som presoners de la nostra història. Hi ha dates que semblen marcar a foc la nostra existència i que determinen el nostre present: 1640, 1714, 1939, 2017, 2019… Estem parlant de derrotes que, suposadament, han de projectar la nostra actitud davant la vida i que ens parlen de dissort, d’odi, de ressentiment i de venjança contra Espanya (els espanyols) i França (els francesos) i, per extensió, contra la Comissió Europea i el món mundial.

Però això no sempre ha estat així. Hi ha altres fites en la història de Catalunya que ens han omplert d’il·lusió i d’esperança. Per exemple: el matrimoni, l’any 1150, de Ramon Berenguer IV amb la reina Peronella d’Aragó, que va significar l’enfortiment i l’expansió del comtat de Barcelona; el matrimoni, l’any 1469, del rei Ferran II d’Aragó amb la reina Isabel I de Castella, que va culminar la Reconquesta i ens va obrir la dimensió atlàntica i americana; la proclamació de la I República espanyola (1873) i de la II República (1931); el retorn en llaor de multituds del president Josep Tarradellas (1977); l’aprovació del primer Estatut de Catalunya (1979)…

L’estigma que arrosseguem els catalans que som un poble marginat i perseguit no és cert. Depèn dels cicles i de les conjuntures històriques. El règim de llibertats democràtiques que tenim des de l’aprovació de la Constitució espanyola del 1978 i de l’entrada a la Unió Europea (UE), l’any 1986, és una finestra d’oportunitats que no hem sabut aprofitar prou bé per fixar el nostre lloc en el món i encarar el futur amb seguretat, ambició i confiança.

Pot esdevenir Catalunya un Estat independent? Hipotèticament, sí. Però ja sabem que això significaria la nostra exclusió de la UE i quedar envoltats per fronteres i duanes (per terra, mar i aire) que escanyarien la nostra activitat econòmica i comercial, que és fortament dependent d’Espanya i d’Europa.

Continuar focalitzant i cremant energies en la secessió de l’Estat espanyol és un mal negoci que, a més, provoca anticossos que ens perjudiquen, com hem constatat en les recents eleccions als territoris germans de la Comunitat Valenciana i les Balears. Per tant -ho acceptem o no, ens agradi o no-, el nostre horitzó temporal passa per continuar formant part de l’Estat espanyol i de la UE, que no necessàriament té perquè ser quelcom dolent i negatiu.

En comptes de blasmar i rebutjar, sistemàticament, tot allò que passa i ve de ponent és molt més intel·ligent i pràctic involucrar-s’hi a fons per mirar d’incidir-hi i treure’n profit pel benestar de Catalunya. Aquesta estratègia de col·laboració i d’imbricació amb Espanya és la que van fer servir els nostres avantpassats amb èxit en altres moments de la història. 

Què hauria estat del comtat de Barcelona sense el matrimoni de Ramon Berenguer IV amb la reina Peronella de l’Aragó? I sense el matrimoni dels Reis Catòlics? Ben segur, Catalunya hauria acabat essent avui un departament més de la República francesa, sense Estatut d’Autonomia, sense autogovern i amb la llengua catalana minoritzada i residual, com passa a l’altre cantó de les Alberes.

Durant els seus 23 anys de mandat, Jordi Pujol sempre es va oposar aferrissadament a la participació de CiU en els governs d’Espanya i va optar per “mercadejar” el seu suport parlamentari, fos amb la UCD, el PSOE o el PP. Aquesta manera de fer –la tàctica del “peix al cove”- va propiciar alguns rèdits tangibles per a Catalunya, però, a la vegada, va crear una sensació permanent de malfiança i distanciament entre Madrid i Barcelona, que el “procés” va acabar d’aprofundir i de trencar.

Contrasta aquesta actitud “fenícia” de Jordi Pujol amb la d’altres moments històrics que hem viscut. Per exemple, els catalans Joan Prim, Francesc Pi i Margall, Estanislau Figueras… van tenir un protagonisme determinant en la Revolució del 1868 i en la proclamació de la I República. 

Francesc Cambó (Lliga Regionalista) va excel·lir en l’art de la negociació amb Madrid i va ser ministre d’Hisenda i de Foment durant el regnat d’Alfons XIII. Destacats dirigents d’Acció Catalana i d’Esquerra Republicana de Catalunya –Lluís Nicolau d’Olwer, Jaume Carner, Lluís Companys, Carles Pi i Sunyer, Joan Lluhí i Vallescà, Jaume Aiguadé…- van participar, de manera activa i permanent, en els governs progressistes de la II República.

Espanya no ens ha de fer por. Podem jugar a destruir-la, sabent que tots hi sortirem perdent. Però també podem optar per involucrar-nos activament en la seva governabilitat i promoure, des del poder central de l’Estat, reformes per enfortir i millorar l’edifici comú i la població que l’habita, sabent que això és bo per a tothom.

En les converses i incipients negociacions polítiques que s’estan desenvolupant aquests dies posteriors a les eleccions del 23-J hi trobo una manca de valentia i de dir les coses clares i pel seu nom. Si creiem que la fórmula PP-Vox és una regressió i una calamitat, no hi ha altra alternativa que apostar-ho tot per la investidura i l’estabilitat d’un govern presidit per Pedro Sánchez. 

Ja sé que el “sudoku” per aconseguir la majoria dels 176 diputats és molt complicat i gairebé impossible, en especial pel que fa als set escons que controla Carles Puigdemont. Però cal continuar treballant i insistint en l’evolució d’Espanya, per tal que esdevingui un Estat realment federal on es reconegui i respecti la pluralitat de sensibilitats i de sentiments de pertinença.

Per assolir aquesta fita, cal encarar les negociacions per a la investidura amb esperit obert i participatiu. Conscients que aquesta és una gran oportunitat per avançar, pas a pas i amb molta tasca didàctica, en el perfeccionament dels mecanismes de governança de l’Estat i en la vertebració d’una societat més igualitària i solidària. 

La complicitat del PSOE i de Sumar amb els partits nacionalistes/independentistes (ERC, Junts, EH Bildu, PNB i BNG) ha de permetre que comparteixin responsabilitats, no només a la Mesa del Congrés, sinó també al Consell de Ministres. La presència de ministres catalans –no només del PSC- al pròxim govern seria una expressió inequívoca d’aquesta voluntat d’entesa i de canvi.

Les relacions entre Catalunya i Espanya han fluctuat, històricament, en clau d’amor i en clau d’odi. És moment de donar una nova oportunitat a l’amor, que és font de vida, de creixement i de joia compartida. 

El gran problema que tenim és que el cor de Carles Puigdemont està corsecat per la rancúnia i l’esperit de venjança. Confon la seva peripècia personal amb el conjunt de la societat catalana i això li obnubila la intel·ligència política: en les últimes eleccions generals, JxCat va obtenir l’11% dels sufragis a Catalunya.