Pressupostos interpretatius

Els pressupostos catalans m’han fet pensar en allò que diu Groucho Marx a la pel·lícula Una nit a l’òpera: “La part contractant de la primera part serà considerada com la part contractant de la primera part…”. Una de les virtuts, qui sap si la principal, de l’acord firmat per Pere Aragonès (ERC), en nom del Govern, i Salvador Illa, en el del PSC, és segurament la seva interpretabilitat. Els dos -aquí hi podríem afegir Jèssica Albiach (comuns)- interpreten el que millor els convé del text pactat, no necessàriament coincident, i així són feliços.

La política ja és això, oi? Com deia Friedrich Nietzsche, “no hi ha fets, només interpretacions”. Només cal veure quan, després de les eleccions, uns i altres interpreten com millor els convé els resultats, fins a l’esperpèntica conclusió que tothom ha guanyat, fins i tot aquells que han perdut. El pacte dels pressupostos recorda això, la victòria ha estat tripartida i cap dels partits ha perdut. Així, les línies vermelles de tots plegats segueixen en el seu lloc, sense traspassos ni renúncies, igual de rectes i vermelles.

L’exemple més clar el tenim en el tema de l’ampliació de l’aeroport del Prat que, mentre Aragonès posa l’accent en el fet que el compromís és “millorar connexions”, Illa destaca que es tracta de “guanyar capacitat”; així, no s’ampliarà com defensa ERC, però s’ampliarà com vol PSC. I així amb gairebé tots els punts de l’acord. I res incomoda, d’altra banda, la líder dels comuns, la tercera força que votarà a favor dels comptes. Albiach, insisteix que “no s’ha traspassat cap de les seves línies vermelles”.

Interpretacions al marge, al final els resultats són els que són i el pacte, desenganyem-nos, no ve exempt d’esgarrinxades. El president Aragonès, per exemple, perquè, amb els matisos que calgui, s’ha hagut d’empassar els gripaus de l’aeroport, Quart Cinturó i Hard Rock, especialment indigest aquest darrer. O Albiach per raons similars. Qui surt més victoriós torna a ser Illa, el socialista tranquil va mostrar les seves cartes a l’inici de la negociació i ha mantingut les exigències, amb els matisos que calgui, fins al final. L’acusaran d’haver pactat amb els independentistes, clar, però ell mostrarà la tripleta de trofeus de guerra. El més interessant de tot plega és que, negociant i pactant, s’ha fet política, una activitat que sovint Catalunya oblida practicar. I negociar és cedir. Deia Donald Trump: “Tota negociació comença amb un no; per tant, comença sempre demanant més del que vols i oferint menys del que pots oferir”.

(Visited 62 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari