Ceuta, taló d’Aquil·les d’Europa

L’experiència demostra que, quan canvia el govern, la nova administració ho té difícil per revertir mesures de l’antecessor, sobretot si aquelles decisions eren la resposta a una reivindicació d’un aliat al qual ara se li hauria de fer tornar el que se li ha donat. No és el mateix, parlant de Donald Trump, fer ingressar de nou els Estats Units a l’acord nuclear amb l’Iran o a l’Acord de París sobre el clima que revertir el trasllat de l’ambaixada dels Estats Units a Jerusalem o el reconeixement de la marroquinitat de l’antiga colònia del Sàhara i l’obertura d’un consolat a Dakhla, l’antiga Villa Cisneros, fet a canvi que el Marroc reconegués Israel.

I és que la crisi entre Espanya i el Marroc del mes passat, amb el salt per la platja del Tarajal de 9.000 migrants, empesos pel seu govern, ha estat el missatge a Espanya, a la Unió Europea i també als Estats Units del que està disposat a fer Mohamed VI per tal de consolidar el canvi que va significar el fet que els Estats Units sortissin de facto del Pla de les Nacions Unides sobre l’antiga colònia. Pla i resolucions de l’ONU que el consideren un territori pendent de descolonitzar per al qual cal trobar una solució negociada acceptada per les parts.

Més enllà que l’ONU ja fa temps que va renunciar de facto a celebrar el referèndum que dóna nom a la missió allà desplegada, la Missió de les Nacions Unides per la celebració del Referèndum al Sàhara Occidental, el Marroc ha intentat que Espanya i la UE també reconeguin la pertinença de l’antiga província espanyola al regne alauita.

En aquest “anar fort”, sabent que com a guardià de les fronteres de l’Àfrica i aliat imprescindible per a la lluita contra el gihadisme, té la paella pel mànec, el Marroc va aprovar el desembre dues lleis per les quals s’apropiava unilateralment de les aigües del Sàhara Occidental 350 milles mar endins, englobant gran part de les aigües canàries i amenaçant els interessos d’Espanya en possibles futures prospeccions submarines. Per això s’ha d’entendre que l’ingrés a un hospital de Logronyo del líder del Front Polisario i de la República Àrab Sahrauí, Brahim Ghali, va ser només l’excusa de Mohamed VI per mostrar les seves cartes.

El que han mostrat els milers de joves i també moltes dones que es van llançar a les aigües del Tarajal és que fugien d’un règim econòmicament fallit, incapaç d’oferir una vida millor als seus súbdits. Pel que fa als motius pels quals el líder sahrauí va ser ingressat amb una altra identitat a l’hospital, crec que no va ser tant una voluntat de les autoritats espanyoles, o un intent d’evitar ser citat a l’Audiència Nacional, com així ha estat, per declarar sobre diverses denúncies de crims i genocidi, que el jutge Santiago Pedraz, no s’ha cregut, quan, després d’interrogar-lo per videoconferència, no li va prohibir sortir d’Espanya. El motiu principal que utilitzés una altra identitat va ser la voluntat del Polisario d’amagar que el líder sahrauí estava greument malalt, a punt de morir. Perquè a Ghali, de 71 anys, se li va ajuntar la letalitat de la covid-19 amb un càncer intestinal que pateix des de fa temps. Va ser nomenat per substituir el líder històric dels sahrauís, Mohammed Abdelaziz, mort fa cinc anys, ja que Ghali és un dels pocs fundadors del Polisario que continua viu.

Poc després d’assumir el lideratge sahrauí, el Marroc va intentar trencar l’statu quo desplegant tropes a la franja desmilitaritzada de Guerguerat, a prop de la frontera amb Mauritània, cosa a la qual va respondre Ghali enviant-n’hi de les seves, de manera que es van trobar cara a cara a pocs metres, per primera vegada des del 1991, soldats marroquins i sahrauís. Finalment es van retirar uns i altres amb la mediació de l’ONU. Però el Marroc ho tornà a fer el novembre, utilitzant foc real, fet que va motivar que el Polisario trenqués oficialment l’alto el foc.

És en aquest context, de fragilitat del lideratge sahrauí i de la voluntat de consolidar el que havia aconseguit el Marroc amb Trump, que Mohamed VI, amb Ceuta, la immigració i l’amenaça gihadista pressiona Espanya i Europa. Una Europa que proclama que Ceuta és una frontera europea, però que potser, com que realment és a l’Àfrica, a la llarga serà un taló d’Aquil·les molt incòmode de defensar.