NOTÍCIA COMPLETA
08/03/2010
Un crim que canvià la història
Pep Martí
El 27 de desembre de 1870, la berlina que duia el president del Consell de Ministres, el general Joan Prim i Prats [a la imatge], del Congrés dels Diputats al Palau de Buenavista, on residia, va ser interceptat per un grup d’homes armats. El foc va trencar els vidres del cotxe que protegien Prim del fred i de la neu que queia a Madrid aquell vespre. El cotxe va poder sortir de l’emboscada, però el militar va arribar molt malferit a la seva residència. Sembla que les ferides –sobretot una al costat esquerre– no eren mortals de necessitat, però la infecció es va endur el general a primera hora del 30 de desembre.
L’assassinat de Prim (Reus, 1814-Madrid, 1870) és un dels magnicidis de la història de l’Estat espanyol encara no aclarits. Probablement és també un dels que van tenir més transcendència, ja que el militar català va ser determinant en la caiguda dels Borbons (1868) i en l’entronització d’una nova dinastia, que personificava el duc d’Aosta, que va arribar a la Península el mateix dia que mataven Prim. Ara, el sociòleg Josep Maria Fontana Bertran aporta més llum sobre el magnicidi i assenyala culpables clars.
Controvertit
La vida de Prim és un exponent del segle XIX espanyol i català. Militar i conspirador, va ser present en nombroses operacions polítiques. Fou un membre destacat del Partit Progressista, que ocupava un cert centreesquerra oposat al reaccionarisme del Partit Moderat durant el regnat d’Isabel II (1833-1868). El prestigi que va obtenir en un gran nombre de campanyes exteriors (a l’Àfrica i a Mèxic) li va merèixer el marquesat de Los Castillejos.
Però, més fins i tot que la milícia, la gran passió de Prim va ser la política, on la seva actuació és una suma de contradiccions. Defensor dels interessos catalans a Madrid, va ser acusat de pactes incoherents a tort i a dret. Dins del progressisme, es va oposar al general Espartero, que dirigia el partit. Liberal, va reprimir la revolta popular de La Jamància a Barcelona. Durant un quant temps, va militar en la Unió Liberal, considerada dretana per molts liberals. El 1868, va triomfar participant en l’aliança entre el Partit Demòcrata (precedent del republicanisme), el Progressista i la Unió Liberal, encapçalada pel general Francisco Serrano. Aquella revolta va suposar la caiguda efímera dels Borbons i l’inici de l’anomenat Sexenni Democràtic, que acabaria el 1874 amb el retorn borbònic.
Descartada la República per Prim i pels altres dirigents militars de l’anomenada Revolució de Setembre, Serrano es va convertir en regent i el reusenc es féu càrrec de la direcció del Govern. La coalició formada per unionistes, progressistes i demòcrates es va enfrontar a enemics poderosos que a la llarga s’acabarien imposant.
*Aquesta informació la trobaràs sencera al setmanari EL TRIANGLE.
El 27 de desembre de 1870, la berlina que duia el president del Consell de Ministres, el general Joan Prim i Prats [a la imatge], del Congrés dels Diputats al Palau de Buenavista, on residia, va ser interceptat per un grup d’homes armats. El foc va trencar els vidres del cotxe que protegien Prim del fred i de la neu que queia a Madrid aquell vespre. El cotxe va poder sortir de l’emboscada, però el militar va arribar molt malferit a la seva residència. Sembla que les ferides –sobretot una al costat esquerre– no eren mortals de necessitat, però la infecció es va endur el general a primera hora del 30 de desembre.
L’assassinat de Prim (Reus, 1814-Madrid, 1870) és un dels magnicidis de la història de l’Estat espanyol encara no aclarits. Probablement és també un dels que van tenir més transcendència, ja que el militar català va ser determinant en la caiguda dels Borbons (1868) i en l’entronització d’una nova dinastia, que personificava el duc d’Aosta, que va arribar a la Península el mateix dia que mataven Prim. Ara, el sociòleg Josep Maria Fontana Bertran aporta més llum sobre el magnicidi i assenyala culpables clars.
Controvertit
La vida de Prim és un exponent del segle XIX espanyol i català. Militar i conspirador, va ser present en nombroses operacions polítiques. Fou un membre destacat del Partit Progressista, que ocupava un cert centreesquerra oposat al reaccionarisme del Partit Moderat durant el regnat d’Isabel II (1833-1868). El prestigi que va obtenir en un gran nombre de campanyes exteriors (a l’Àfrica i a Mèxic) li va merèixer el marquesat de Los Castillejos.
Però, més fins i tot que la milícia, la gran passió de Prim va ser la política, on la seva actuació és una suma de contradiccions. Defensor dels interessos catalans a Madrid, va ser acusat de pactes incoherents a tort i a dret. Dins del progressisme, es va oposar al general Espartero, que dirigia el partit. Liberal, va reprimir la revolta popular de La Jamància a Barcelona. Durant un quant temps, va militar en la Unió Liberal, considerada dretana per molts liberals. El 1868, va triomfar participant en l’aliança entre el Partit Demòcrata (precedent del republicanisme), el Progressista i la Unió Liberal, encapçalada pel general Francisco Serrano. Aquella revolta va suposar la caiguda efímera dels Borbons i l’inici de l’anomenat Sexenni Democràtic, que acabaria el 1874 amb el retorn borbònic.
Descartada la República per Prim i pels altres dirigents militars de l’anomenada Revolució de Setembre, Serrano es va convertir en regent i el reusenc es féu càrrec de la direcció del Govern. La coalició formada per unionistes, progressistes i demòcrates es va enfrontar a enemics poderosos que a la llarga s’acabarien imposant.
*Aquesta informació la trobaràs sencera al setmanari EL TRIANGLE.
(0 en total)
Últimes notícies de la secció Cultura
