Sovint es parla de les condicions laborals d’aquells qui treballen a Andorra i de les mancances que la legislació social del Principat presenta en comparació de la de la majoria d’estats europeus. L’acomiadament lliure i la inexistència d’una assegurança d’atur o d’un fons de garantia salarials són els principals defectes d’un marc normatiu que ha de tenir encara molt recorregut. Però encara és més complicada la situació d’aquells qui viuen a les comarques veïnes –especialment a l’Alt Urgell i a la Cerdanya– i es desplacen cada dia a Andorra per treballar. Aquests treballadors transfronterers pateixen el pitjor dels sistemes andorrà i català.

A partir de l’1 d’octubre vinent, però, aquesta situació canviarà sensiblement. Gràcies a la Llei d’accés a l’assistència sanitària de cobertura pública que el Parlament català ha aprovat la setmana passada, els qui cada dia creuen la frontera –uns 3.000 segons els càlculs de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell– gaudiran de forma efectiva de la sanitat universal. Tot i residir a Catalunya, els transfronterers només tenen cobertura sanitària a Andorra, on la Seguretat Social cobreix per regla general només el 75% del cost. Això creava desigualtats entre habitants de la mateixa localitat. A la tardor aquesta desigualtat s’haurà acabat.

Però els greuges dels catalans que treballen a Andorra no s’acaben aquí, ni de bon tros. Un cop resolta la qüestió sanitària, hi ha la situació de desemparament amb què es troben aquests treballadors quan perden la feina. En no disposar a Andorra d’una assegurança d’atur que cotitzi a través de la Seguretat Social, quan un treballador fronterer es queda a l’atur, deixa pràcticament d’existir per a les autoritats andorranes. Anys enrere, en aquests casos podien acollir-se a l’ajuda als immigrants retornats que donava el Govern espanyol –uns 400 euros mensuals–, però un canvi legislatiu el 2003 els va deixar sense aquesta possibilitat.

*Aquesta informació la trobaràs sencera al setmanari EL TRIANGLE.