Pep Martí
Les lluites per l’hegemonia en el cor del Vaticà són un tema recurrent en els mitjans de comunicació. L’Església és mestra en els jocs del poder. Aquest any, però, serà especial i ple de moviments de peces interns dels quals us anirem informant periòdicament. Coincideix la jubilació d’un gran nombre de dignataris vaticans, que ja han superat l’edat de 75 anys, amb les empentes per ocupar un lloc de sortida de cara a un consistori (creació de cardenals) que la majoria de vaticanòlegs situen al llarg d’aquest 2010. Amb un pontífex com Benet XVI, que el 16 d’abril farà 83 anys, aquest consistori i la nova tanda de nomenaments curials donarà la pista de la correlació de forces a Roma.

A risc de simplificar, dividirem els prelats en “tradicionalistes”, “moderats” i “oberturistes”. Les etiquetes són discutibles. De fet, en el cor de l’Església, conservadors en un cert sentit ho són tots. Els tradicionalistes són aquells que se senten molt identificats amb el Papat de Benet XVI, amb el seu gust per la litúrgia i el seu doctrinarisme. Entre ells hi ha personatges ultres i d’altres més ponderats, però tots desitgen revertir l’herència progressista del Concili. Els moderats són els conservadors que van donar suport al pontificat de Karol Wojtyla i molts d’ells van recolzar Ratzinger en el darrer conclave, però són reticents a embolicar-se en el terreny de la vella litúrgia i partidaris de posar fi a les negociacions amb els seguidors de Lefebvre. Finalment, els “oberturistes” apleguen els fidels al Concili, del tot hostils al gir ratzingerià. Val a dir que molts administren la seva discrepància amb absoluta discreció. En cert sentit, “moderats” i “oberturistes” es fan difícil de distingir: els uneix la por a la imatge excessivament reaccionària de l’Església.


Nòmina de jubilables
–Tarcisio Bertone. Secretari d’Estat. Acaba de fer els 75 però és l’únic dels “vells” que, de moment, continua. Home de confiança del Papa, tradicionalista però de tarannà moderat, juga a l’equilibri i a evitar qualsevol conflicte amb els Estats. La seva oposició als missatges ultres de la COPE, en el passat, i les males relacions que té amb el cardenal Rouco, han fet que l’ala més intransigent de l’Església el vegi amb mals ulls.

–Giovanni Battista Re. Prefecte de la Congregació dels Bisbes. És a dir, és qui prepara els nomenaments de bisbes de tot el món. Acaba de fer 76 anys i el seu càrrec és un dels més transcendentals de la cúria. Re és un conservador amb males relacions amb Benet XVI. Va ser un col·laborador estret del mític cardenal Benelli, opció progressista en els conclaves de 1978. Els anys i el pragmatisme han dut Re a un paper de discreció, actuant com un funcionari eficaç. Per substituir-lo sonen diversos noms. El més temible pels progressistes és el cardenal Pell, un reaccionari d’Austràlia molt dur en qüestions teològiques.

–Claudio Hummes. Aquest brasiler farà 76 anys l’agost. És el prefecte de la Congregació del Clergat. Prové de l’Església més sensible en la defensa dels drets humans. Ha estat un dels nomenaments més sorprenentment oberts de Benet XVI. Ara tot indica que el seu successor serà algú molt més dur.

–Walter Kasper. Oberturista. És a punt de fer 77 anys. Presideix el Consell Pontifici per a la Unitat dels Cristians. És un teòleg alemany, antic amic de Hans Küng però que per ambició o oportunisme, es va acoplar als aires wojtylians. Com a teòleg, en algun moment ha xocat amb Ratzinger. Potser hagués estat substituït abans de no haver estat entès això com una vendetta de Ratzinger.

–William Levada. Conservador moderat. És el prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe, on va succeir Ratzinger. Antic arquebisbe de San Francisco, aquest juny farà 74 anys. Podria restar encara un temps al seu lloc, però fa mesos que s’especula amb greus problemes seus de salut. No veu amb simpatia l’esforç fet per Benet XVI per acostar-se als integristes.


Els “cardenables” es posicionen
En el sottogoverno vaticà també hi ha tensió creixent a mesura que avancen els mesos i s’espera un nou consistori. Qui seran els beneficiats amb la dignitat cardenalícia? El vaticanista nord-americà John Allen va asegurar fa poques setmanes que hi ha dos noms que estan en la pole position per fer-se amb el capell vermell. Un és Angelo Amato, responsable de les Causes dels Sants, de 70 anys, un tradicionalista molt amic de Ratzinger. En cas de ser “creat” cardenal, Amato esdevindria possiblement un dels papables preferits dels durs.

L’altre, segons Allen, és Gianfranco Ravasi, president del Pontifici Consell per a la Cultura, de 68 anys. Ravasi ha conreat una imatge d’home dialogant i oberturista.

D’altres candidats a fer-se amb el cardenalat són:

–Rino Fisichella. President del Pontifici Consell per a la Vida, 59 anys. S’ha de ser molt exagerat per etiquetar Fisichella com un oberturista, però el gir vaticà cap a posicions reaccionàries és tan evident que un prelat com aquest ha de ser considerat com a “liberal”. Fisichella es va posicionar contra l’arquebisbe de Recife, al Brasil, en el conflicte provocat per un avortament induït a una nena de nou anys en perill de morir després d’haver patit una violació. Fisichella va escriure un article a L’Osservatore Romano, beneït pel secretari d’Estat Bertone, en què criticava l’arquebisbe per haver condemnat i excomunicat els metges. La posició humanitària i assenyada de Fisichella s’ha trobat amb la reacció d’un poderós sector fanàtic que ara està intentant apartar-lo del Consell que dirigeix. El futur de Fisichella dirà molt de la correlació de forces a dins del Vaticà.

–Giuseppe Bertello. Un moderat que ara és nunci papal a Itàlia. 68 anys. És un home de l’antic secretari d’Estat Angelo Sodano i, com ell, és un conservador espantat per les contínues sortides de to de Benet XVI.

–Malcolm Ranjith, arquebisbe de Colombo. Té 63 anys. Ho té tot per esdevenir cardenal. És un tradicionalista del morro fort i compta amb el suport d’un dels seus, l’espanyol Antonio Cañizares.

Quan s’anunciï el consistori, caldrà observar també quines són les diòcesis grans mereixedores de la dignitat cardenalícia. Hi ha molts candidats: els arquebisbes Dolan, de Nova York, i Tempesta, de Rio de Janeiro (tots dos moderats), brillen amb llum pròpia.

En articles posteriors anirem analitzant els noms que “pugen” i “baixen” d’entre els possibles papables.