Sovint des d’aquestes pàgines ens hem fet ressò de les interminables guerres internes que minen el Partit Liberal d’Andorra (PLA) i la resta dels grupuscles de la dreta del Principat. De guerres internes al si del Partit Socialdemòcrata, en canvi, gairebé mai no se’n parla. En línies generals, la placidesa de les aigües del PS contrasta amb les turbulències i els constants moviments sísmics que agiten els mars conservadors. Però, és fidel a la realitat aquesta imatge d’oasi que ofereixen els socialdemòcrates?

Tot i tenir unes normes internes més obertes i participatives que la majoria dels partits europeus –a tall d’exemple: qualsevol militant pot presentar per ell mateix una ponència al congrés–, el PS té fama de monolític. Els seus adversaris l’acusen de practicar el pensament únic i de pràcticament idolatrar el seu líder, Jaume Bartumeu. L’actual cap de Govern ha superat tots els desafiaments i escissions internes que ha viscut el partit i això li ha valgut la fama de líder autoritari per part d’aquells que no han aconseguit arrabassar-li el poder i que, en la majoria dels casos, han acabat abandonant la militància socialdemòcrata.

Més enllà d’aquestes consideracions, el cert és que, durant la seva primera dècada de vida, el PS ha estat un partit d’oposició, i això ha afavorit la cohesió interna davant la imperiosa necessitat de posar fi a l’hegemonia liberal. Un cop instal·lats al poder, però, s’han començat a escoltar les primeres veus discrepants a les files socialdemòcrates. Tot i que les veus crítiques al si del PS són música celestial si es comparen amb el batibull permanent de la dreta, el cas és que demostren que allò del pensament únic era poc més que una llegenda urbana.

Des que el PS va arribar al Govern, aquesta setmana farà un any, s’han deixat sentir diverses veus més o menys crítiques al si del partit. Tenint en compte el que hem vist fins ara, els crítics es poden dividir en tres grups: d’una banda, els qui voldrien que es pitgés l’accelerador de les reformes i no es renunciés a la part més social i esquerranosa del programa electoral. En segon lloc, hi ha aquells descontents més amb la forma de governar que no pas amb el fons. A l’últim, hi ha aquells crítics que han confós el partit amb una agència de col·locació i que, en el fons, l’únic que volen és una quota de poder.

*Aquesta informació la trobaràs sencera al setmanari EL TRIANGLE.