Els darrers mesos hem assistit a una intensa campanya de propaganda desplegada pels principals governs de tot el món, entre ells el català i l’espanyol, sobre el final de la crisis. El discurs és simple: el pitjor ja ha passat, la recuperació s’aproxima i enfilem ja la recta final. Assumpte conclòs. I dintre de poc, business as usual, com diuen als Estats Units. Ben mirat, la crisi no era tan greu.

La realitat, però, sembla una mica diferent. La crisi econòmica s’ha transformat en una veritable crisi social, on l’atur i les dificultats per arribar a final de mes són una realitat que afecta amplis sectors de la població. Estem al final del principi, no al principi del final.

Més d’un any després del crack de Wall Street, malgrat la retòrica dels governs del G20, les mesures adoptades arreu busquen fer pagar el cost de la crisi als sectors populars i apuntalar els fonaments de l’actual model econòmic, sense canvis significatius més enllà de la correcció d’alguns “excessos”. Contràriament a algunes il·lusions inicials, sovint extretes de lectures errònies dels anys trenta, no hi ha hagut un gir neokeynesià a les polítiques dominants cap a un “capitalisme regulat”.

No plouran reformes espontànies des de dalt. Per aconseguir un canvi d’orientació, caldria construir una altra correlació de forces entre capital i treball. Però la resposta social als intents que la crisi la paguem tots i totes són de moment encara dèbils. Hi ha un biaix molt gran entre el descrèdit de l’actual model econòmic i la seva traducció en mobilització col·lectiva. I la política dels grans sindicats, francament, no ajuda gaire, i afavoreix la passivitat i la resignació.

A un paisatge marcat per la crisi cal afegir-hi l’esclat dels greus escàndols de corrupció que han sacsejat Catalunya en el darrer període. De nou, les explicacions oficials que s’intenten vendre no són creïbles. Si la crisi no és conseqüència del comportament irresponsable de quatre directius i banquers avariciosos, sinó que es tracta d’una crisi sistèmica i estructural; la corrupció tampoc és resultat de comportaments aïllats d’individus amb afany d’enriquir-se a tot drap. La corrupció està lligada a un determinat model de desenvolupament basat en l’especulació immobiliària, els lligams entre poder polític i empresarial, i la transformació dels partits en maquinàries electorals, dirigides per una casta de polítics professionals amb sensació d’impunitat i de blindatge absolut.

En un context com l’actual, marcat per la crisi, la corrupció i el desencís generalitzat és necessari organitzar una àmplia resposta. Les reaccions dels sectors populars, en escenaris com l’actual, poden estar dominades per la por i l’egoisme o per la ràbia front a la injustícia i la solidaritat. I orientar-se cap a opcions progressistes o girar-se cap a alternatives reaccionàries. Malgrat les dificultats de la situació, no cal ser pessimistes. Estem en cara en una primera etapa.

Les mobilitzacions d’aquests dies a Santa Coloma de Gramanet contra la corrupció, les protestes ecologistes en ocasió de la conferència de l’ONU sobre canvi climàtic a Barcelona i l’inici dels preparatius per organitzar una àmplia resposta a la presidència espanyola de la Unió Europea el primer semestre del 2010 van en la direcció adequada. Junt amb això, hem de seguir treballant per a la construcció d’una alternativa anticapitalista avui més necessària que mai, que defensi un horitzó de ruptura amb una realitat cada cop més inacceptable.