L’esclat de l’ “affaire” Millet-Montull i la seva conjunció temporal amb la detenció de dos pesos pesants del pujolisme, Lluís Prenafeta i Macià Alavedra, en un altre cas de corrupció determinen –més enllà de les imputacions judicials concretes- la fi de Pujolàndia. Des d’aquesta òptica, és coherent que Jordi Pujol reaccioni davant d’aquesta situació límit i amenaci amb “estripar les cartes” i “ensorrar-ho tot”.

Pel cantó del PSC, els “danys” de l’“operació Pretoria” són molt limitats i controlats. El batlle de Santa Coloma de Gramanet, Bartomeu (Bartu) Muñoz, era un “frikie” desconnectat de la cúpula de Nicaragua i caigut en desgràcia des de fa molt de temps. L’exdiputat Lluís (Luigi) Garcia fa deu anys que havia estat expulsat del partit i intentava fer negocis en la intermediació especulativa i immobiliària: un “pobre diable”.

Resta per veure l’abast que assolirà l’operació menada pel jutge Baltasar Garzón i les seves implicacions futures, a partir d’estirar el “fil” de les amistats i transaccions econòmiques que havien fet en els darrers temps Macià Alavedra i Lluís Prenafeta. En tot cas, si hi ha un personatge públic que pot sentir-se especialment preocupat en aquests moments és –ja ho anticipo- el president del Barça, Joan Laporta…

En aquesta nota d’urgència vull destacar que Pujolàndia –el “particular univers” de política i negocis creat per Jordi Pujol a partir de 1959- està passant, aquests dies, a les golfes de la història. Pasqual Maragall ja va intentar esquerdar aquest espès i corrupte niu d’interessos amb la famosa denúncia del 3%, però a l’hora de la veritat va fer una transició “suau” entre el passat i el futur, establint una convivència/connivència amb el sistema pujolista.

Amb la presidència de José Montilla –home de poques paraules, però implacable- s’està procedint al desmantellament total d’aquest organigrama de poder paral·lel. Els casos Millet-Montull i Alavedra-Prenafeta no es poden destriar: formen part d’una mateixa lògica perversa que, en les darreres dècades, ha utilitzat Catalunya en benefici dels negocis particulars d’una minoria.

Fins on arribarà la investigació del jutge Baltasar Garzón? Aquesta és la qüestió que anirem dil·lucidant en els pròxims dies i setmanes. En tot cas, els darrers esdeveniments certifiquen la desaparició de Pujolàndia i l’entrada en una Nova Catalunya. Com reaccionarà Jordi Pujol davant aquest “escac i mat” a la seva estratègia hegemònica consolidada entre els anys 1980 i 2003? Aquesta és l’altra gran qüestió que haurem de veure en els pròxims dies i setmanes. Farà com el jueu Samsó i, fidel a les seves amenaces proferides en les darreres hores, ensorrarà el “temple” (Catalunya) on, ara mateix, el seu poder està lligat de peus i mans?