Joan Palomés
Mal anem. El banquer Botín diu que les mesures anunciades per Zapatero van en la bona direcció. El president de la Caixa, Isidre Fainé, també avala la deriva del president del Govern; i sobre la qüestió de la jubilació s’ha presentat, fins i tot, com exemple: “Jo en tinc 67 [anys] i aquí estic”, ha dit sense cap mena de sornegueria. També l’ínclit Díaz Ferrán, líder de la patronal, no ha dubtat en afegir-se al cor d’aduladors del president del Govern en declarar que les iniciatives de Zapatero “van pel bon camí”.

“Hi ha lluita de classes, d’acord; però és la meva classe, la dels rics, la que està fent la guerra i està guanyant”. Aquesta lapidària frase va ser pronunciada per Warren Buffet –un dels homes més rics del món– i recollida pel New York Times un ja llunyà novembre del 2006, abans del crash i la defallida financera. Una fallida que amb prou feines ha enterbolit durant uns mesos el carnaval neoliberal. Durant les cimeres dels desconcertats poderosos –els G20 i els G8 preceptius– després de l’ensulsiada ja va sorgir la poció màgica que guariria el malaltís sistema: “Cal refundar el capitalisme”, va proclamar un emocionat Sarkozy, en nom dels seus companys presidents, mentre la fumata blanca engalanava la xemeneia de la cimera.

La fòrmula escollida pels líders mundials va decebre per tramposa. Si més no, perquè la malaltia dels sistema, segons molts economistes, obeïa a pregones raons estructurals. L’alquimia financera, els derivats i altres productes d’alta especulació, fills predilectes del capital neoliberal, havien provocat l’estafa global del sistema. I d’altra banda, el rescat del sistema financer per part dels Estats del món –bilions i bilions d’euros…– mereixia un tractament més respectuós amb els diners de la ciutadania ensarronada.

La impunitat perdura. A hores d’ara, la “tormenta especulativa” –personificada en els mítics hedge funds que ja s’han carregat uns quants poderosos bancs durant la fallida– està a punt de caure sobre la inerme Grècia i amenaça tot el litoral mediterrani europeu. Apostar per la fallida d’un país té el seu què per aquests megaespeculadors, i els guanys s’intueixen fabulosos. La jugada de George Soros contra la lliura britànica el 1992 va provocar la humiliant sortida de Gran Bretanya del Sistema Europeu de Canvi.

I tornant a les nostres contrades, no deixa de ser força sospitós que la claca i els principals animadors de les mesures avançades pel president Zapatero siguin, precisament, la banca i la patronal. Hi ha quelcom que grinyola. La banca espanyola vol retalls salarials, però amaga que l’endeutament és, sobretot, privat. D’altra banda, la banca espanyola –tan sòlida no fa pas gaire– ja no pot disimular més la seva intoxicació i l’enganyifa dels seus llibres comptables. I la patronal no ignora que el dèficit públic espanyol, segons un estudi de l’economista Martín Seco, és producte fonamentalment del descens de recaptació, i no de l’increment de la despesa pública.

La sincera, però poc oportuna, declaració del comissari Almunia en comparar l’Estat espanyol amb Grècia no ha fet més que afegir més llenya a la foguera especuladora. Una comparació que, a més, ens obliga a prestar atenció al que està passant a Grècia, per allò de “quan les barbes del veí…”. El primer ministre, George Papandreu, escollit fa quatre mesos amb un programa fonamentat en la redistribució i la justícia social, acaba d’anunciar la setmana passada als grecs una sèrie de mesures de casino –pla d’estabilitat, l’anomenen els euròcrates– destinades a reduir el dèficit pressupostari grec del 12,7% al 2,8% en el 2012. Les mesures inclouen una retallada del 10% en el pressupost ministerial, la congelació en les contractacions de funcionaris públics, l’abolició de diversos impostos directes i l’increment de la fiscalitat indirecta, l’augment dels impostos als carburants, l’augment de l’edat de jubilació i retalls considerables en la remuneració dels funcionaris de l’Estat. I el festival no ha fet més que començar. El comissari europeu Joaquín Almunia ha sentenciat que Grècia necessita “més reformes en les pensions, en la sanitat i en el mercat de treball”. Ja hi som tots. Això, en un país amb el 25% d’atur juvenil, amb un creixement zero i els seus sectors estratègics –indústria naviera, turística i de la construcció– en recessió.

El suggeriment que Joseph Stiglitz va llançar en el sentit de crear una emissió de bonus en euros per rescatar Grècia –i altres economies ferides– demostra que la retòrica de l’Europa solidària i justiciera encara té alguns seguidors, tot i que ningú s’ho prengui seriosament. La ciutadania grega, que va escollir Papandreu, precisament, en un anhel de buscar fòrmules novedoses, s’ha trobat amb el diktat inapelable europeu que recorda aquell crit de guerra de Margaret Tatcher –i després convertit en lema del neoliberalisme– del “TINA” (There is no Alternative), que en una lliure traducció significa: “Això és el que hi ha, i només el lliure mercat, el lliure comerç i el capitalisme globalitzador salvaran el planeta”. Més o menys. El sufragi universal, la sobirania popular, els representants del poble… i tota la cantarella derivada d’això que anomenem democràcia queda en mal lloc, davant de la inflexible i categòrica admonició dels poders econòmics, que són els que manen, controlen i redacten les normes del joc. I la política, subsidiària de l’economia, a obeir i acatar els preceptes.

Resta una pregunta retòrica: I l’esquerra? I no em refereixo a l’esquerra paralítica i acomadada en les prebendes del poder i els càrrecs institucionals. I què ha estat d’aquell esperançador moviment antiglobalitzador que va plantar cara a Seattle, a Gènova, a Barcelona, a Rostock?

És paradoxal que la clamorosa fallida s’un sistema hagi preparat l’apoteosi d’aquells responsables –i les seves tesis– que la van propiciar. Mal anem…