El Món que volem està en marxa ara mateix. Els somnis que hem covat durant anys, dècades i generacions, els tenim a tocar dels dits. Ja sé que, immersos com estem en una gravíssima i cruel recessió econòmica, les paraules serveixen de ben poc si no van acompanyades de realitats tangibles: pau, cooperació, ecologia, feina, salaris dignes, educació i sanitat gratuïtes, protecció social per als desvalguts, Àfrica... Però és important que, abans que res, hi hagi la intenció i la voluntat de canviar per millorar.

I, en aquest sentit, la jove presidència del mandatari nord-americà Barack Hussein Obama ens està oferint el marc referencial del Nou Món que tots plegats, en el nostre dia a dia, hem de construir i dotar de continguts concrets. El seu històric discurs, dijous passat, a la Universitat del Caire marca, sens dubte, una fita de gran transcendència política, econòmica i cultural. La convicció d’Obama que Occident i els països musulmans hem de treballar plegats per la pau en tolerància i que els palestins tenen dret a viure en un Estat propi suposen un gir de 180 graus en relació amb les estrambòtiques teories del «xoc de civilitzacions» que van condicionar el discurs i l’estratègia dels dos mandats de George W. Bush i dels seus insensats còmplices europeus (Blair, Aznar, Berlusconi, Havel...).

Lloant la iniciativa de l’Aliança de Civilitzacions que promouen el primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan, i el cap del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, i blasmant l’error de la guerra contra l’Iraq, el president Obama ha fixat les coordenades de la nova política exterior que està menant des de la Casa Blanca. Això implica, de manera directa, el Govern d’Israel i, per extensió, el lobby jueu internacional que dóna suport a les tesis sionistes i que, per cert, té una destacada presència mediàtica a Catalunya. Barack Hussein Obama ha afirmat que els palestins tenen dret a viure en un Estat propi i que, per tant, Israel ha de fer marxa enrere en la implantació de colònies a Cisjordània i ha de deixar en pau els habitants de la franja de Gaza.

L’Estat jueu no és econòmicament via- ble i viu, fonamentalment, gràcies als quantiosos ajuts que ha anat rebent dels Estats Units i del tracte preferent que té de la Unió Europea. Des de la seva creació, l’any 1948, Israel ha estat i és un «portaavions nord-americà» incrustat en territori musulmà que no ha dubtat a imposar una dictadura militar als palestins i als seus veïns.

Després del discurs del Caire, això s’ha acabat i cal que el president israelià, Shimon Peres, i el primer ministre, Benjamin Netanyahu, ho entenguin de bon grat. També la Unió Europea –fins ara dominada per les forces conservadores prosionistes– ha d’assumir que la creació del futur Estat palestí només és possible a partir de la reculada de les actuals fronteres i assentaments de l’Estat d’Israel.

Posar fi al patiment i a la humiliació del poble palestí és condició sine qua non per restablir la confiança entre els països musulmans i Occident que propugna el president Obama. El futur Estat palestí no pot ser un puzle d’illots desconnectats. Més enllà dels acords d’Oslo, Israel ha de desmantellar tots els assentaments colonials de Cisjordània i convertir Jerusalem en una ciutat internacional oberta.