Pep Martí
Les eleccions presidencials i legislatives d’aquest diumenge proper a Xile es presenten incertes. El desgast de vint anys de govern de la Concertació, amb l’expresident Eduardo Frei al davant, i l’aparició de dues candidatures a l’esquerra, junt amb la fortalesa del candidat de la dreta, Sebastián Piñera, deixen a l’aire el resultat.

Si la majoria de les enquestes no s’equivoquen, Frei i Piñera passaran a la segona volta, que tindrà lloc el 17 de gener. La sorpresa seria que Piñera obtingués el 50% dels vots el diumenge vinent, cosa improbable. O que Frei fos superat pel jove i ambiciós Marco Antonio Enríquez-Ominami, un polític del Partit Socialista que se’n va separar fa uns mesos per no acceptar la candidatura de Frei. En quart lloc, figura el veterà Jorge Arrate, també exsocialista i ara cartell de la coalició Juntos Podemos, amb el recolzament del Partit Comunista.

La Concertación de Partidos por la Democracia o Concertación Democrática governa des del triomf de Patricio Aylwin el 1989. La coalició, de centre esquerra, aplega el Partit Socialista, el Partit Demòcrata Cristià i dues sigles més petites, el Partit per la Democràcia i l’històric Partit Radical Socialdemòcrata. El democristià Frei vol tornar a la Moneda. L’actual presidenta Michelle Bachelet, socialista, li dóna suport.

Piñera encapçala l’aliança de dretes Coalición para el Cambio, que ha anat modificant el seu nom des que les forces polítiques i socials que havien recolzat el dictador Augusto Pinochet es van reinventar per competir en el nou sistema democràtic. A banda d’altres organitzacions minoritàries, els dos grans partits de la Coalició són la Unió Democràtica Independent, que representa el que podríem dir el “pinotxetisme civil” i la Renovació Nacional, hereu de la dreta tradicional xilena. Piñera pertany a aquest darrer, és un empresari d’èxit que ha estat esquitxat més d’una vegada per escàndols econòmics i polítics, i per això se l’ha anomenat el Berlusconi xilè. Però alhora és un dels pocs exponents conservadors que pot ensenyar credencials antipinotxetistes: va coquetejar un temps amb la Democràcia Cristiana i va demanar el vot pel “No” a Pinochet en el plebiscit de 1988.

Frei i Piñera són molt propers ideològicament. Però ara, Frei mira d’aglutinar darrera seu tot el vot d’esquerres, fins el més radical. Acaba d’anunciar que si guanya, derogarà la Llei d’Amnistia. I a cada míting, cita Víctor Jara. Piñera, que sempre ha coquetejat amb la idea d’un “gran centre” amb els democristians i allunyant-se dels ultres, ara ha de sortir amb un discurs dretanós, parlant del revanxisme de Frei i que pot acabar amb les seves aspiracions presidencials.


Una política molt europeïtzada

Des dels anys seixanta i fins al retorn de la democràcia, la política xilena va girar entorn tres grans blocs ideològics: l’esquerra socialista i comunista, la dreta tradicional i la Democràcia Cristiana. A diferència d’altres països llatinoamericans amb una gran presència d’organitzacions de tipus populista i de difícil classificació ideològica, a Xile, llevat de la llarga etapa dictatorial, la major part dels partits es reclamaven com a liberals, conservadors, democristians, socialistes, comunistes… Fins i tot ha existit un Partit Radical –ara molt minoritzat–, de tendència anticlerical, que feia pensar en el radicalsocialisme francès.

El nom de Frei ha demostrat la seva capcitat de supervivència a prova de cops militars i canvis de règim. L’actual candidat de la Concertació és fill de president. Frei pare va governar Xile entre 1964 i 1970. El seu fill representa el mateix que el pare: l’ala més conservadors dels democristians, fins al punt que el vell Frei va acabar reclamant que l’exèrcit els tregués de sobre aquella Unitat Popular de Salvador Allende. El colpisme de l’ala dreta de la DC i el radicalisme d’un ampli sector de l’antiga Unitat Popular es van dissoldre ja fa molt de temps per fer posible, primer, el derrocament de Pinochet, i després, una de les més llargues etapa d’estabilitat amb democràcia viscuda pels xilens.

La llarga ombra del tirà ha impedit el que era més previsible: que la Concertació es fragmentés i que la DC i el PS anessin cadascun pel seu compte. Piñera, l’avui líder de l’aliança de dretes, prou que va intentar acostar-se als democristians. Però el pinotxetisme confès de la UDI i del sector més dur ha acabat consolidant l’aliança democristiana-socialista.

El bloc de dretes és hereu de dues tradicions: l’antic Partit Nacional dels anys seixanta-setanta, que va fusionar els vells partits Liberal i Conservador, i el règim pinotxetista. De manera subreptícia, els “liberals” de Piñera i els “ultres tecnòcrates” de Joaquín Lavín lliuren una batalla no sempre sorda des de fa anys.