El personatge
Descobreix Francisco Polo, fundador d'Actuable.es, a aquesta entrevista amb internautes
SUBSCRIU-TE A ELTRIANGLE
05/12/2009
Escòcia i Quebec esperen la seva
Pep Martí
Hi ha dos grans models d’independentisme democràtic i tranquil: Escòcia i el Quebec. Des de Catalunya sempre s’ha vist amb admiració el procés de construcció nacional del Quebec.
La província francòfona del Canadà s’ha pogut autodeterminar en referèndum dues vegades: els anys 1980 i 1995. En tots dos moments ho va poder fer gràcies al govern del Partit Quebequès (PQ), la formació nacionalista del país. La primera vegada, amb el llegendari René Levesque al davant, es va obtenir el 40% dels vots. L’any 1995, el resultat ja va ser d’infart: el 49,6%. Després de dues derrotes consecutives, el nacionalisme quebequès va passar uns anys de desànim.
Un federalisme real
El Quebec pot tenir punts en comú amb Catalunya, però el Canadà té poc a veure amb l’Estat espanyol. Allí, l’Estat és compost, l’idioma francès no és víctima de les campanyes odioses de cap Brunete, el Canadà i l’Assemblea Nacional quebequesa poden proclamar solemnement que són una nació, com va fer el 2006, sense provocar cap mena d’histèria paranoica.
Els diferents mandats del PQ el van desgastar i el seu principal rival, el Partit Liberal, de tendència federalista i centrista, va recuperar el poder. En les eleccions del 2007, es van produir sorpreses. Mentre el PQ perdia empenta, va aparèixer amb força una Aliança Democràtica del Quebec, de línia conservadora i contrària a la secessió. L’hàbil dirigent liberal, Jean Charest, va convocar eleccions avançades fa un any i va aconseguir una gran victòria per majoria absoluta, mentre els conservadors de l’Aliança quedaven en una posició molt minoritària. En aquests moments, a l’Assemblea Nacional del Quebec, amb 125 escons, els liberals disposen de 66 escons i els nacionalistes, de 51. El PQ tornarà a tenir la seva oportunitat.
*Aquesta informació la trobaràs sencera al setmanari EL TRIANGLE.
Hi ha dos grans models d’independentisme democràtic i tranquil: Escòcia i el Quebec. Des de Catalunya sempre s’ha vist amb admiració el procés de construcció nacional del Quebec.
La província francòfona del Canadà s’ha pogut autodeterminar en referèndum dues vegades: els anys 1980 i 1995. En tots dos moments ho va poder fer gràcies al govern del Partit Quebequès (PQ), la formació nacionalista del país. La primera vegada, amb el llegendari René Levesque al davant, es va obtenir el 40% dels vots. L’any 1995, el resultat ja va ser d’infart: el 49,6%. Després de dues derrotes consecutives, el nacionalisme quebequès va passar uns anys de desànim.
Un federalisme real
El Quebec pot tenir punts en comú amb Catalunya, però el Canadà té poc a veure amb l’Estat espanyol. Allí, l’Estat és compost, l’idioma francès no és víctima de les campanyes odioses de cap Brunete, el Canadà i l’Assemblea Nacional quebequesa poden proclamar solemnement que són una nació, com va fer el 2006, sense provocar cap mena d’histèria paranoica.
Els diferents mandats del PQ el van desgastar i el seu principal rival, el Partit Liberal, de tendència federalista i centrista, va recuperar el poder. En les eleccions del 2007, es van produir sorpreses. Mentre el PQ perdia empenta, va aparèixer amb força una Aliança Democràtica del Quebec, de línia conservadora i contrària a la secessió. L’hàbil dirigent liberal, Jean Charest, va convocar eleccions avançades fa un any i va aconseguir una gran victòria per majoria absoluta, mentre els conservadors de l’Aliança quedaven en una posició molt minoritària. En aquests moments, a l’Assemblea Nacional del Quebec, amb 125 escons, els liberals disposen de 66 escons i els nacionalistes, de 51. El PQ tornarà a tenir la seva oportunitat.
*Aquesta informació la trobaràs sencera al setmanari EL TRIANGLE.
