Mireia Alonso
Tot comença el 2006, quan el fundador, Rick Falkvinge, escriu el text següent per al manifest del Partit Pirata suec: «Les noves tecnologies ofereixen possibilitats fantàstiques per difondre la cultura i el coneixement a tothom gairebé sense despeses, però també faciliten la construcció d’una societat controlada com no s’havia vist fins ara». Gairebé tres anys més tard, les seves idees revolucionàries s’han propagat –precisament gràcies a Internet– d’una manera sorprenent.

En les eleccions generals sueques de 2006 ni tan sols va aconseguir el 4% dels vots que li hauria donat representació a la cambra. En canvi, al juny passat, el Partit Pirata guanyava un escó al Parlament Europeu, amb un 7,1% dels vots, més de 215.000 paperetes, i es convertia en la cinquena força política més votada al seu país. Tot i que al Parlament Europeu hi ha més de 700 eurodiputats, no sembla exagerat que el seu líder declarés que acabaven d’escriure una pàgina de la història política.

L’ascens d’aquest partit coincideix amb la tramitació de diverses lleis antidescàrregues en països com França o la Gran Bretanya i, sobretot, amb la condemna, el darrer abril, dels quatre responsables de The Pirate Bay, una de les principals pàgines d’intercanvi d’arxius. El seu èxit, doncs, el deuen sobretot als joves: la llista pirata va rebre el suport de gairebé el 20% dels menors de trenta anys, tot i que l’altra meitat dels seus votants en tenia més de trenta. Per al principal candidat, l’enginyer informàtic Christian Engström, això és la prova que els joves entenen millor el nou món i que «així han fet saber que no els agrada com els grans partits gestionen aquests assumptes».

Canvi de papers
Però no tot són alegries. De fet, la principal crítica dels seus detractors i de la indústria cultural en particular és la davallada d’ingressos en el sector. A l’Estat espanyol, per exemple, el cinema ha registrat quatre anys consecutius de pèrdues en vendes d’entrades, mentre que les descàrregues digitals no paren d’augmentar, i ja en són més de 300 milions cada any. La indústria musical, i concretament la venda de discos, fa vuit anys que veu com es redueixen els ingressos. I les campanyes dissuasives, l’enduriment de les lleis, que permeten identificar i multar els internautes que es descarreguin continguts protegits amb copyright, o les condemnes exemplars, amb multes milionàries, no semblen canviar gaire la tendència.

*Aquesta informació la trobaràs sencera al setmanari EL TRIANGLE.