Pep Martí
Aquests dies, una sentència del Tribunal Suprem o Cort Suprema dels Estats Units [a la imatge] ha recordat a tothom la rellevància d’aquest òrgan dins del joc polític als EUA. Per cinc vots a quatre, els magistrats van decidir donar la raó a United Citizens, un grup d’activistes conservadors que reclamaven que s’aixequessin les restriccions perquè una corporació pogués finançar, sense restriccions, una campanya a favor o en contra d’un candidat. La decisió del Suprem no suprimeix els límits a les donacions directes a les campanyes de candidats o partits, però obre la porta al suport a la pràctica a candidats afins als interessos de grans empreses.

Barack Obama ha reaccionat de manera vehement criticant la decisió, que és un atac als intents de reforma del finançament electoral, que van produir, l’any 2002, la famosa llei McCain-Feingold de limitació de l’actuació de les grans corporacions. La sentència tindrà efectes importants en la política interior nord-americana i és una notícia pèssima per a Obama i els demòcrates. Molt més negativa que la victòria del republicà Scott Brown a Massachusetts. Sobretot, la decisió presa pels “justices” ha retornat el Suprem al primer pla de la crua batalla política que viuen els EUA.

Pel que fa a United Citizens, cal dir que és un grup nascut a finals dels anys vuitanta amb l’objectiu de desestabilitzar tots els projectes progressistes que vagin sorgint en la societat nord-americana. Al llarg de la seva història ha engegat campanyes contra els Clinton, però també contra el senador John McCain i contra tot aquell que no combrega amb els seus postulats dretans.

Nou jutges vitalicis
La dreta republicana ha intentat, des de l’arribada de Ronald Reagan a la Casa Blanca, el 1980, fer-se amb el control de la Cort. L’objectiu ha anat més enllà d’aconseguir una majoria simplement conservadora o republicana –que ja tenen–. S’ha pretès des de la dreta més ideologitzada conformar una majoria prou sòlida que faci dificilíssim una reversió de la correlació de forces interna. I que aquesta majoria s’atreveixi a qüestionar conquestes socials i politiques de transcendència, sobretot en matèria de família i drets civils.

El Suprem el formen nou jutges, que ho són de per vida. Quan es produeix una vacant, el president dels EUA nomina un candidat, que ha de ser ratificat pel Senat. Normalment, el president, si actua amb prudencia i elegeix un nom de prestigi, assoleix la ratificació senatorial, però hi ha casos de fracàs estrepitós. A Richard Nixon li van vetar candidats. Reagan va veure com el Senat destruïa la candidatura de l’ultra Robert Bork. També George W. Bush va veure fracassar alguna proposta.

Reagan va tenir la sort de trobar-se un Suprem amb uns magistrats bastant grans i els seus vuit anys més els quatre de Bush pare van aconseguir afermar una majoria conservadora. Però la necessitat de pactes al Senat no han permès, fins ara, la majoria irreversible per al conservadorisme intransigent. Clinton va poder nomenar dos jutges i Obama un (un “regal” només arribar a la Casa Blanca provocat per la renúncia d’un dels nou jutges).

En aquests moments, podríem dir que la Cort té una majoria de centre-dreta. No li serà fácil a Obama canviar la correlació i això serà encara més complicat si no és reelegit. Perquè dels nou magistrats, el més vell, que farà 90 anys en pocs mesos, és el més progressista de tots. D’entre els conservadors, el més jove té 73 anys.

Els “nou negrets”
El ple d’aquestes nou persones, amb la seva toga negra, és ara el centre de moltes de les intrigues que es teixeixen a Washington. Veiem ràpidament qui són. Els podem agrupar en tres grups: els reaccionaris, els liberals i un conservador moderat. Un dels reaccionaris és John Roberts (55 anys). Nomenat per George W. Bush. Molt consevador, malgrat la seva voluntat d’aparentar-ho menys.

Samuel Alito (59 anys) és un dels ideòlegs de la dreta del Tribunal. Nomenat també pel segon Bus. La seva imatge dient en veu baixa “és mentida” quan Obama va criticar el Suprem en el seu discurs de l’Estat de la Nació és l’última polèmica a la capital nord-americana.

Antonin Scalia (73 anys) és el veritable líder de la dreta judicial. La seva sortida d’escena –l’única que, calendari vital en mà, és imaginable sense causa de força major– podria ser un canvi decisiu. Va ser designat per Reagan. Clarence Thomas (61). Negre, va ser nomenat per Bush pare. Fa parella amb Scalia com a garant de l’estratègia reaccionària sense matisos.

Pel cantó liberal, el més destacat és John Paul Stevens, de 89 anys. És un republicà però, curiosament, és el més liberal dels nou “justices”. El va nomenar un altre republicà liberal, Gerald Ford, el 1975. Curiosament, el Suprem ha tingut històricament alguns republicans que han marcat una línia molt progressista (com fou Earl Warren). Hi ha tres demòcrates: Ruth Bader Ginsburg (76) i Stephen Brayer (71), nomenats per Clinton, i Sonia Sotomayor (55), per Obama. Aquesta és la primera hispana a entrar a l’alt tribunal.

Anthony Kennedy forma ell sol un grup a part. Republicà conservador, de 73 anys, és un moderat que va ser designat per Reagan. El seu vot sol decidir algunes de les sentències decisives. Va votar per no repetir el recompte a Florida el 2000. Però s’ha afegit als liberals davant dels excessos ultres. Junt amb jutges d’igual tarannà que han anat retirant-se, com Sandra Day O’Connor o David Souter, han evitat que el Suprem quedés en mans d’un grup de radicals de dretes.

La lluita per l’hegemonia al Suprem promet moltes emocions. Per Obama, es tracta d’una de les batalles més decisives perquè les sentències de la Cort configuren bona part dels valors de la societat americana.