Després de la sentència del Constitucional sobre l’Estatut, hi ha discrepàncies sobre la magnitud d’allò retallat. Per uns, s’ha mantingut la major part del text i, pels altres, l’esquinçada ha estat considerable. I, segons el color polític de qui en fa la lectura i els interessos electorals que defensa, cada opció és millor o pitjor. Personalment, crec que la retallada és greu i inassumible, en especial pel fet que l’Estatut que vam votar en referèndum ja era insatisfactori. Tanmateix, si hi ha consens en alguna cosa és en la repercussió sociològica d’aquesta sentència. L’independentisme no només s’ha normalitzat, sinó que creix sense parar.

El que fins fa uns anys era un projecte rupturista marginal, ja està plenament normalizat en la societat. Fa quatre anys, aquella gent que, de bona fe o tàcticament, creien amb franquesa amb l’Estat autonòmic o federal van posar moltes esperances en aquest nou Estatut. I no n’hi havia per menys. Volien demostrar als espanyolistes més centralistes que una lectura en positiu de la Constitució permetria majors llibertats per a Catalunya sense trencar l’Estat i també volien demostrar als independentistes que l’Espanya plural era possible i que podia donar resposta a les nostres ambicions i necessitats com a país. No en van encertar ni una. El Tribunal Constitucional ha deixat ben clar que el procés descentralitzador ha arribat al seu límit. Una gota més de cafè i les tasses, per molt iguals que siguin, vessaran.

Dins d’Espanya no podem avançar més i ja no té sentit mobilitzar-se per unes engrunes ni fer més esforços perquè ens comprengui un Estat que fa 300 anys que suspèn l’assignatura de la pluralitat. L’Estatut era l’últim intent del catalanisme moderat d’influir a Madrid i, enlloc d’acceptar aquest pacte ja prèviament rebaixat, ens han tornat a negar allò més fonamental. Tres segles d’agressions i humiliacions i tantes mostres de bona fe respostes amb incomprensió potser ja són suficients.

Aquest dissabte hi haurà una manifestació que entre totes i tots haurem de convertir en sobiranista. Però més endavant serà quan caldrà administrar la força obtinguda. I no haurà de ser per reivindicar Estatuts ja caducs, ni per cercar nous acords impossibles amb Espanya, sinó per establir les bases que hauran de regir el cordial veïnatge que compartirem d’ara en endavant, com cada cop ho desitja una majoria més clara dels catalans i les catalanes. Ni que sigui per pragmatisme.

El Constitucional ens ha dit més clar que mai que les nostres aspiracions no tenen lloc a Espanya ni a la Constitució. Cap problema. Mai hem cregut en els matrimonis de conveniència i, a més, aquest matrimoni no ens convindria gens. Per tant, s’acosta l’hora del divorci.