Si sentim per un casual un programa de previsió del temps emès per un ens –ràdio o televisió– de fora de la nostra Catalunya, es podran escoltar expressions tan singulars com “nordeste peninsular”, “este pirenaico” o “nortemediterráneo”, o d’altres de similars, evitant-ne utlitzar la paraula Catalunya. Algun rar cop, com a màxim. Empraran la desvirtuada expressió de “la comunidad catalana”.

De la paraula Catalunya i també del qualificatiu català-catalana, cal fugir-ne sempre que es pugui, excepte si és per malparlar-ne. Hi ha, és clar, excepcions, ja se sap que l’excepció confirma la regla, i això passa quan es fa referència a personatges amb comportaments negatius: “el financiero catalán Javier de la Rosa…”. Per contra, mai hem sentit o llegit expressions com “los madrileños primos de la gabardina…” o “el malogrado castellano Jesús Gil y Gil…”, o d’altres molts personatges dignes del rebuig social, als quals se’ls anomena sense incloure-hi el qualificatiu del seu origen geogràfic.

La qüestió no és nova, ve d’antic: dos records són suficients per demostrar-ho. Davant la gran tempesta que va sorgir a Catalunya per la Llei de Jurisdicció Militar, l’any 1906, dictada per frenar el catalanisme que protestava pels atacs indignes de què van ser víctimes el Cu-Cut i La Veu de Catalunya, un militar d’alta graduació, el general Martitegui, va “aconsellar” que calia “sembrar Cataluña de sal” per tornar el nostre territori tan estéril com les tristes estepes castellanes. Un missatge-proposta aquest que el singular i també general Queipo de Llano va repetir i reiterar, anys més tard, des de l’emissora de Sevilla, alentant les forces feixistes durant la malaurada Guerra Civil.

Però aquest tabú contra la paraula Catalunya l’estem patint també per iniciativa de catalans que viuen ara i ací. Val la pena citar-ne a tall d’exemple dos casos ben actuals.

Amb motiu del projecte de fusió de les diverses caixes d’estalvi de Catalunya, Tarragona i Manresa, es fa córrer la conveniència de canviar el nom “Catalunya”, perquè –diuen– no sembli pas una absorció. En determinats àmbits, es parla de canviar el logotip perquè sona com una projecció de la nostra senyera des dels seus quatre angles.

Volen un nom que no soni a absorció? Doncs n’hi ha un de ben senzill: “Caixa Comarcal de Catalunya”.

Un altre exemple i també frapant i ben nostre d’això que diem –com veieu, no cal anar fora de casa per trobar-ne– el vam copsar el cap de setmana del 7 i 8 de novembre pastas, quan va tenir lloc a la ciutat de Manresa una fira sobre arrrels tradicionals. L’expressió emprada per evitar usar la paraula Catalunya va ser: “Fira Mediterrània d’Espectacles d’Arrel Tradicional”.

La paraula Catalunya és un tabú? No és el nostre tótem que ens integra i ens projecta, “malgré lui” i malgrat alguns d enosaltres? Doncs utilitzem-lo!