L’independentisme català té dues tradicions històriques: la lluita dels irlandesos per separar-se de Gran Bretanya, a començaments del segle XX, i els processos anticolonials d’independència posteriors a la II Guerra Mundial.
De l’“exemple irlandès”, d’arrels catòliques i petitburgeses, en van beure l’“Avi” Macià, Estat Català i els continuadors d’aquesta flama durant la dictadura franquista, el Front Nacional de Catalunya (FNC). De la influència de les guerres anticolonials posteriors al 1945, clarament protagonitzades pels partits marxistes d’alliberament nacional, en sorgiria el PSAN i les seves posteriors derives.
De manera esquemàtica, podem afirmar que aquests dos grans corrents històrics de l’independentisme català han acabat confluïnt, gràcies a la visió integradora de Josep Lluís Carod Rovira, en l’actual Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).
Però el Món ha conegut, d’ençà el 1990, una nova onada independentista, fruit de la descomposició de la Unió Soviètica, de Txecoslovàquia i de l’exIugoslàvia. Políticament, aquestes independències de “tercera generació” han vingut marcades pel seu furibund anticomunisme i per un seguidisme cec de les doctrines neoliberals emanades de les presidències de Ronald Reagan i de la “dinastia” Bush, que es van convertir en els grans protectors de les noves repúbliques d’Estònia, Letònia, Lituània, Txèquia, Croàcia, Eslovènia…
Aquest fanatisme “probushista” –lògic des de l’òptica dels països excomunistes- no té cap mena de tradició ni d’arrelament a Catalunya. Ni el Front Nacional de Catalunya, ni el PSAN, ni Esquerra són tributaris d’aquest independentisme radicalment ultraliberal i antisocialista, que xoca amb la compromesa dimensió social que sempre han tingut els partits polítics catalans, incloent-hi CDC.
He observat amb molta expectació i deteniment l’evolució de Joan Carretero i Reagrupament, a la vegada que els “pinitos” polítics de l’encara president del FC Barcelona, Joan Laporta. La seva manera d’actuar –virulentment sectària, excloent i cabdillista- és una impostació del menyspreu, la “xuleria” i l’autoritarisme inherents als “neocons” dels Estats Units.
Joan Carretero s’enfada quan se l’ha criticat de ser molt conservador i de dretes. Però la seva reacció desaforada davant les veus de Reagrupament que li demanaven que respectés els estatuts de l’associació ha estat fora de mida i denota uns “tics” autoritaris i barroers fins ara desconeguts en la política catalana.
Carretero & Laporta són l’expressió catalana del nou independentisme d’ultradreta -més pròxim de Franjo Tudjman que no d’Eamon de Valera o d’Ho Chi Minh-, de la mateixa manera que Josep Anglada (Plataforma x Catalunya) és l’expressió catalana de l’espanyolisme d’ultradreta.
Tenen futur electoral Carretero & Laporta & Anglada? Sincerament, crec que no. Ni la Catalunya d’avui és la República de Weimar ni l’Estat espanyol és la Unió Soviètica.
