El personatge
Descobreix Francisco Polo, fundador d'Actuable.es, a aquesta entrevista amb internautes
SUBSCRIU-TE A ELTRIANGLE
06/02/2010
Carretero fa baixar els crítics del seu carro
El líder de Reagrupament Independentista, Joan Carretero, s’ha carregat els dirigents crítics, de manera que ha eliminat la contestació interna a la negociació amb Joan Laporta i a la confecció de llistes electorals, per a les quals, segons els seus detractors, intenta imposar candidats de la seva corda. Sis mesos després del seu naixement, els reagrupats s’estan tirant els plats pel cap
J. M. Casas
Joan Carretero se’n va anar de la direcció de Reagrupament amb dotze dels seus apòstols i, al tercer dia, aprofitant que els seus suposats judes també n’havien tocat el dos, va retornar-hi, amb l’excusa que no havia formalitzat la dimissió per escrit. Durant unes hores, semblava que s’havia autoaniquilat la cúpula de Reagrupament, el partit fundat fa sis mesos per guiar els catalans cap a la independència. Però, per quin motiu ha esclatat aquesta delirant crisi? Des de l’entorn de Carretero s’esgrimeix l’«obstruccionisme» dels crítics, mentre que aquests apunten que el fundador negocia un acord electoral amb Joan Laporta pel qual acabarien imposant els caps de llista de les autonòmiques previstes per a la tardor vinent. Amb aquestes disputes internes, els reagrupats han protagonitazat una setmana de passió amb drama i, sobretot, molta comèdia.
La junta directiva de Reagrupament (RCat) es va reunir el 30 de gener passat a Vic, en una sessió que, en un principi, els crítics suposaven de tràmit, fins al punt que només hi van acudir dos dels quatre dirigents considerats com a tals: Albert Pereira, exdirector general d’Administració Local quan Carretero era conseller de Governació, i Francesc Abad, expresident del Casal Independentista de les Corts. Tan bon punt va començar la reunió, Carretero els va deixar clar que havia arribat l’hora de la «bifurcació», perquè si no dimitien els quatre crítics ho faria la resta de la direcció.
Davant aquest ultimàtum, Pereira explica a aquest setmanari que va quedar estupefacte, ja que no s’ho esperava: «si em punxen, no trec ni una gota de sang». Pereira insisteix en què els anomenats «crítics» no han estat mai un grup organitzat dins de Reagrupament, ni tenen intenció de ser-ho.
En una reunió dos dies després en un hotel de Sant Boi, els quatre dirigents crítics van dimitir com a membres de la junta i, l’endemà, Carretero tornava a regnar a Rcat, ja que ni ell ni cap dels seus fidels havia presentat la renúncia per escrit. Dels quatre crítics dimissionaris, tres segueixen com a associats –Albert Pereira, Francesc Abad i Emili Valdero– i un altre, Jaume Ranyer, que havia disputat la presidència d’ERC abans d’anar-se’n amb Carretero, assegura a aquest setmanari que el seu pas per Reagrupament és una «etapa liquidada».
Albert Pereira assenyala que l’ultimàtum de Carretero, que disposa d’una àmplia i fidel majoria a la junta directiva, és una maniobra «insòlita» que només s’explica per la seva suposada intenció d’imposar uns candidats electorals. Des de les posicions crítiques s’apunta que Carretero negocia un acord amb Joan Laporta pel qual aquest últim designaria els caps de llista de Barcelona i de Lleida, però això no és el principal motiu del conflicte intern, ja que el fitxatge del president del Barça seria ben vist per gairebé tots els associats, sinó el procés d’elecció dels candidats i, més concretament, el del cap de llista per Tarragona.
Segons assenyala Pereira, Carretero pretenia que les llistes electorals s’aprovessin en una votació conjunta, durant una assemblea el març vinent a Barcelona, tot i que la ponència política del partit deixa clar, en el seu apartat 4.2., que han de ser els associats de cada una de les quatre demarcacions els que, en les respectives assemblees, donin el vist-i-plau als seus candidats. A la pràctica, si les llistes s’aproven en una única assemblea en la qual tenen dret a vot els prop de 3.500 associats de tota Catalunya, parteixen amb aventatge els candidats que es proposin des de la direcció del partit, però, si les votacions es realitzen en les assemblees de les quatre demarcacions electorals, són favorits els candidats més coneguts o millor valorats en els respectius territoris.
*Aquesta informació la trobaràs sencera al setmanari EL TRIANGLE.
Joan Carretero se’n va anar de la direcció de Reagrupament amb dotze dels seus apòstols i, al tercer dia, aprofitant que els seus suposats judes també n’havien tocat el dos, va retornar-hi, amb l’excusa que no havia formalitzat la dimissió per escrit. Durant unes hores, semblava que s’havia autoaniquilat la cúpula de Reagrupament, el partit fundat fa sis mesos per guiar els catalans cap a la independència. Però, per quin motiu ha esclatat aquesta delirant crisi? Des de l’entorn de Carretero s’esgrimeix l’«obstruccionisme» dels crítics, mentre que aquests apunten que el fundador negocia un acord electoral amb Joan Laporta pel qual acabarien imposant els caps de llista de les autonòmiques previstes per a la tardor vinent. Amb aquestes disputes internes, els reagrupats han protagonitazat una setmana de passió amb drama i, sobretot, molta comèdia.
La junta directiva de Reagrupament (RCat) es va reunir el 30 de gener passat a Vic, en una sessió que, en un principi, els crítics suposaven de tràmit, fins al punt que només hi van acudir dos dels quatre dirigents considerats com a tals: Albert Pereira, exdirector general d’Administració Local quan Carretero era conseller de Governació, i Francesc Abad, expresident del Casal Independentista de les Corts. Tan bon punt va començar la reunió, Carretero els va deixar clar que havia arribat l’hora de la «bifurcació», perquè si no dimitien els quatre crítics ho faria la resta de la direcció.
Davant aquest ultimàtum, Pereira explica a aquest setmanari que va quedar estupefacte, ja que no s’ho esperava: «si em punxen, no trec ni una gota de sang». Pereira insisteix en què els anomenats «crítics» no han estat mai un grup organitzat dins de Reagrupament, ni tenen intenció de ser-ho.
En una reunió dos dies després en un hotel de Sant Boi, els quatre dirigents crítics van dimitir com a membres de la junta i, l’endemà, Carretero tornava a regnar a Rcat, ja que ni ell ni cap dels seus fidels havia presentat la renúncia per escrit. Dels quatre crítics dimissionaris, tres segueixen com a associats –Albert Pereira, Francesc Abad i Emili Valdero– i un altre, Jaume Ranyer, que havia disputat la presidència d’ERC abans d’anar-se’n amb Carretero, assegura a aquest setmanari que el seu pas per Reagrupament és una «etapa liquidada».
Albert Pereira assenyala que l’ultimàtum de Carretero, que disposa d’una àmplia i fidel majoria a la junta directiva, és una maniobra «insòlita» que només s’explica per la seva suposada intenció d’imposar uns candidats electorals. Des de les posicions crítiques s’apunta que Carretero negocia un acord amb Joan Laporta pel qual aquest últim designaria els caps de llista de Barcelona i de Lleida, però això no és el principal motiu del conflicte intern, ja que el fitxatge del president del Barça seria ben vist per gairebé tots els associats, sinó el procés d’elecció dels candidats i, més concretament, el del cap de llista per Tarragona.
Segons assenyala Pereira, Carretero pretenia que les llistes electorals s’aprovessin en una votació conjunta, durant una assemblea el març vinent a Barcelona, tot i que la ponència política del partit deixa clar, en el seu apartat 4.2., que han de ser els associats de cada una de les quatre demarcacions els que, en les respectives assemblees, donin el vist-i-plau als seus candidats. A la pràctica, si les llistes s’aproven en una única assemblea en la qual tenen dret a vot els prop de 3.500 associats de tota Catalunya, parteixen amb aventatge els candidats que es proposin des de la direcció del partit, però, si les votacions es realitzen en les assemblees de les quatre demarcacions electorals, són favorits els candidats més coneguts o millor valorats en els respectius territoris.
*Aquesta informació la trobaràs sencera al setmanari EL TRIANGLE.
