Investigar els crims del franquisme és un deure i no pot ser considerat, en cap cas, un delicte. És justament el que està passant ara amb la decisió del Tribunal Suprem de jutjar Baltasar Garzón per un suposat delicte de prevaricació comès quan aquest es va declarar competent per investigar les desaparicions de persones durant la Guerra Civil i la posterior dictadura.

És una decisió insòlita, que sorprèn la comunitat internacional i que compromet seriosament la responsabilitat de l’Estat espanyol. Que un jutge que obre un cas d’investigació de crims comesos durant una dictadura militar pugui ser processat per buscar la veritat, la justícia i la reparació de les víctimes i les seves famílies és sorprenent i el primer cas que es dóna a tot el món.

No parlem de casos aïllats: són prop de 100.000 les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura de Franco, tres cops més que les víctimes argentines de la Junta Militar o 30 cops més que les xilenes de Pinochet; possiblement estem parlant del nombre més alt de desaparicions forçoses en un sol país durant el segle passat. I es castiga un jutge perquè no se sotmet a una llei, la d’Amnistia de 1977, que és preconstitucional, valida la impunitat i s’allunya de la doctrina dels tractats internacionals que vinculen l’Estat espanyol.

Els països que, en un principi, s’havien negat a jutjar aquest tipus de crims, han acabat anul·lant les lleis d’amnistia, com la de Punto Final a l’Argentina el 2005. Però ara sembla que el Tribunal Suprem espanyol vol protagonitzar el primer cas al món que busca frenar i impedir el dret a la reparació de les víctimes del franquisme. L’exemple que es llença al món és molt negatiu. Quin missatge emetem amb una decisió com aquesta als països que tenen processos oberts semblants? Que buscar la justícia pot tenir càstig. Terrible.