La setmana passada, Jaume Bartumeu va afrontar el seu primer debat d’orientació política –l’equivalent del debat de política general català– com a cap de Govern.

Com es preveia, no va ser un debat ordinari, dedicat a avaluar les accions legislatives i de Govern de l’any en curs. El debat era l’oportunitat per avaluar les possibilitats de futur de la legislatura, ja que l’acceptació o el rebuig dels pressupostos del 2011 que es votaran a la tardor determinarà si Andorra ha d’anar o no a eleccions anticipades l’any vinent.

El debat era el moment de comprovar si les ofertes de pacte d’Andorra pel Canvi (ApC) –el díscol tercer grup del Consell General que sembla no haver entès que els socialdemòcrates van guanyar les eleccions i que són els únics, aritmètica en mà, que poden formar govern– eren ofertes reals o pur tacticisme.

D’acord amb el previst, el líder d’ApC, Eusebi Nomen, va proposar un pacte polític a Bartumeu per reformar l’estructura de l’Estat i, a canvi, donar estabilitat parlamentària als socialdemòcrates. El pacte tenia l’objectiu de replantejar el model d’Administració pública –engreixat a marxes forçades durant l’etapa liberal– per fer-lo sostenible; i revisar l’estructura territorial de l’Estat per racionalitzar-la i posar fi al regne de taifes en què Andorra s’ha convertit.

Caramel enverinat
La pregunta era inevitable: la mà estesa de Nomen era sincera o una nova trampa per als socialdemòcrates? L’atansament i posterior distanciament entre ApC i el PS és una història ja coneguda: va passar amb la investidura, amb l’intent de pacte d’Estat de la tardor i amb els pressupostos.

* Aquesta notícia la trobaràs sencera al setmanari EL TRIANGLE.