Després de la vaga del sector públic, cal incrementar la pressió davant les retallades de Rodríguez Zapatero i la imminent reforma laboral. El pla d’ajust a l’Estat espanyol, les mesures aprovades a Grècia i les retallades anunciades per Merkel a Alemanya mostren que estem entrant en una nova fase de la crisi amb noves mesures marcades per l’enduriment dels atacs contra els drets socials. La coincidència pel que fa a les retallades, tant per part de governs conservadors com de centre-esquerra, mostra clarament com la socialdemocràcia europea no té una agenda pròpia de sortida a la crisi diferenciada de la dreta, més enllà de gestionar els interessos del gran capital. Aquesta situació planteja, més que mai, la necessitat d’articular una agenda de ruptura amb aquesta política i de coordinar la resposta social a escala europea.

En aquest any i mig després del crack de Wall Street, les resistències als intents de transferir el cost de la crisi a les i els assalariats han estat dèbils. De fet, hi ha un biaix molt gran entre el descrèdit de l’actual model econòmic i la seva traducció en acció col·lectiva. De conflictes i de resistències n’hi han hagut, i alguns de rellevants, però han tingut una base social limitada i dificultats per a transcendir als sectors militants organitzats i més actius. La por i l’escepticisme sobre la possibilitat de canviar les coses han predominat més, fins ara, que no pas les ganes de lluitar i el convenciment que és possible un punt d’inflexió cap a una altra direcció. Calen victòries concretes que demostrin la utilitat de l’acció col.lectiva, que donin confiança en aquesta, que augmentin les expectatives d’allò possible i que permetin acumular forces.

L’enduriment de les mesures anti-crisis exigeix un salt qualitatiu en l’organització de la resposta social. Ara, toca una vaga general. Sembla que, finalment, els sindicats majoritaris, CCOO i UGT, podrien convocar-la. La intensificació de les retallades socials empeny, a contra cor, als grans sindicats a una política més orientada cap a la mobilització, però sense trencar amb la seva política de concertació, pròpia d’un model sindical burocratitzat i institucionalitzat que fomenta la passivitat i la resignació.

La vaga general és necessària. Però no es tracta de convocar una vaga d’un dia, de forma administrativa, i l’endemà seguir fent el de sempre, sinó que s’hauria d’emmarcar en una estratègia de mobilització sostinguda. Amb una vaga de tràmit no n’hi ha prou per aturar les retallades socials ni la política actual. Per això caldrà empènyer amb força des de baix i seguir treballant pel desenvolupament d’un sindicalisme combatiu i alternatiu, que tingui com a prioritat fomentar la participació quotidiana de les i els treballadors i difondre uns valors i una consciència anticapitalista, internacionalista i solidària.