Francesc Ràfols
Síria és el darrer país on ha viatjat encapçalant una delegació d’empresaris catalans. Es van obrint nous mercats de mica en mica per a les empreses catalanes?
Se’n van obrint, però els empresaris haurien de fer un esforç superior per apostar per anar a fora. Aquesta crisi ens ha de fer adonar que el mercat espanyol està en via d’extinció. És un mercat petit, fins i tot ridícul. Tampoc no es creixerà en els anys que vénen. El que sabem fer aquí, tant en béns com en serveis, està ben valorat en molts llocs i hem d’agafar la maleta i sortir a vendre. De primer moment no s’hi entra. Obrir un mercat no és fàcil; però, un cop ho has fet, s’obren noves perspectives. Hi ha sectors industrials que Déu n’hi do com estan d’internacionalitzats; però, quan anem a la perifèria del que es podria considerar indústria, ho estem molt poc. Per exemple: l’àmbit de gestió de ciutats on intervindrien la construcció, l’arquitectura, la distribució d’aigües, la gestió de residus, el transport públic, la construcció hospitalària... De tot això, en tenim un munt d’empreses i molt poques han sortit fora. I precisament és el terreny on aquests països emergents, la majoria menys Europa i els Estats Units, tenen més necessitats. Saben produir, tenen bons tècnics, ens han pres part de les indústries; però, en canvi, no tenen el know how ni empreses preparades. Tenen molt per créixer perquè està tot per fer. Ara, has d’anar als llocs, has d’anar als mercats, als concursos públics..., s’ha de picar pedra; però, quan s’hi entra, l’expansió és brutal. El viatge a Síria i a Egipte forma part d’aquestes prioritats. El que hi ha a vendre són sobretot indústries de serveis: el turisme està molt poc internacionalitzat i són llocs on està emergint. Hi hem anat amb una desena d’empreses de gestió de ciutats, hotelers, nutrició i agroalimentació... que s’han entrevistat amb un seguit d’autoritats vinculades amb aquests sectors.

Ja ha passat el pitjor de la crisi per a les empreses i la classe treballadora catalana?
Depèn del sector. Mentiria si digués que ha passat per a tothom. En l’exportació, sí; excepte els subministradors de la indústria de l’automoció radicada aquí, que encara poden tenir alguns ensurts. Hi ha un tercer sector que depèn de la banca. Són empreses viables, que tenen comandes, i que tenen el problema amb la banca, que té un comportament irresponsable en aquests moments. Ja fa mesos que dura. Es nega a trasplantar els falsos actius que tenen, inflant resultats i valorant uns actius que ja no són tals. L’Estat aquí no ho ha fet bé; cal un cop de puny sobre la taula. Aquells diners que va donar no han servit per a res.

Autoritzar polígons industrials no correspon al seu departament, és una qüestió urbanística, però ha estat encertada aquesta política que cada municipi tingui la seva zona industrial i el resultat és que el país és farcit de polígons mig buits?
Amb els polígons industrials ara passa el mateix que amb els parcs tecnològics. Ara tothom vol tenir un parc tecnològic. Això és un error, és política de campanar, localista, que ha portat a tenir una degradació de l’oferta. No tothom pot dir que té un parc tecnològic, només en els casos en què va vinculat a un centre tecnològic on es fa una recerca de referència.

Què ha canviat en el Govern tripartit la política que s’ha fet per al desenvolupament del teixit industrial català respecte a l’etapa anterior.
Ha canviat que hi ha més política tecnològica. El 2004 ens vam trobar una política de recerca raonable. Abans no s’havia fet res, però Mas-Colell va marcar unes bases que ens han portat uns certs èxits. En canvi, no podem dir el mateix de l’àrea tecnològica. Catalunya tenia, quan vam arribar al Govern, sis centres tecnològics, tots homologats per l’Estat i tots d’iniciativa privada. Al País Basc i al País Valencià, tots eren d’iniciativa pública. Als anys vuitanta Pujol va fa bé d’anar a buscar empreses japoneses i multinacionals, però als anys noranta es van adormir. Era un moment en què calia fer un transvasament de l’empresa autòctona vers la multinacional amb un valor afegit. Calia que aquestes plantes que teníem a Catalunya s’impliquessin a fer recerca i desenvolupament. Quan ha arribat l’època de vaques magres, les fàbriques estaven en risc, i algunes han tancat. Perquè, si només produïes i acoblaves, quin valor tenia això? Ha aparegut qui ho feia més barat i se n’han anat. Si hi hagués hagut una política d’arrelament, incentivant que hi hagués R+D+I, hauríem preservat més el teixit. És un error del passat que hem mirat de combatre abans de la crisi.

*L'entrevista la trobaràs sencera al setmanari EL TRIANGLE.