Doctor honoris causa per la Universitat de Lleida, elegit vicepresident de l’IEC i, ara, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Li han reconegut de cop tot el que no han fet abans?
Segurament tot això s’ha confabulat. El fet que nou membres de la comissió que atorga el Premi d’Honor, per unanimitat, decideixin premiar-me em produeix una gran emoció. També hi ha un efecte mimètic. Quan obtens un reconeixement important, tothom corre a fer-te’n un altre. És una saturació d’èxits, però ja està bé perquè també he hagut de suportar travetes i situacions desagradables. Ja no tinc edat de dir que no m’ho mereixo. Estic en una plenitud d’eufòria que penso que no em deixarà fins a l’agost. Hi ha un factor, també, que és que jo fa molts anys que dic les coses com les penso, i intento raonar-les, i això pot fer-me connectar amb molta gent que viu amb neguit i angoixa la situació de la llengua i del país.

Ha esmentat com a referents Fabra, Coromines i Chomsky. El darrer és més conegut pels seus posicionaments ideològics. Però com resumiria la seva contribució a l’estudi del llenguatge?
Chomsky el que ha fet és una cosa fàcil de dir, però potser no tan fàcil de comprendre. Des del 1957, amb el seu primer llibre, el que ha fet és establir les bases objectives de l’estudi de la sintaxi. Ha establert una metodologia que ha proporcionat a molts investigadors una guia objectiva per estudiar les llengües. Pensem que moltes gramàtiques que llegíem abans no argumentaven les coses, només deien: això és correcte, això no. Chomsky va definir unes bases capaces d’objectivar per què una llengua, per exemple, pot o no pot deixar d’expressar el subjecte. Amb les seves propostes, Chomsky va transformar la manera de veure la lingüística.

Vostè ha parlat en algun moment de fracàs de la política lingüística a Catalunya?
La paraula fracàs no l’he emprada, almenys en un sentit absolut. El que crec és que, des de la Transició, hi ha hagut una mena d’engany col·lectiu o una poca capacitat col·lectiva d’actuació en la llengua. S’ha de reconèixer que els governants primers, amb Jordi Pujol, van tenir dos o tres grans encerts: crear una televisió moderna, no antropològica, una ràdio de la mateixa categoria i la xarxa escolar unitària. Aquestes van ser unes bases potentíssimes. Però ara el que passa és que ens hem adonat que això no ha tingut l’efecte que volíem. Les forces que ens són adverses lingüísticament són més poderoses que les favorables. Més que parlar de fracàs, diria que els polítics han intentat no assumir una responsabilitat sobre aquests fets, han intentat fer-nos creure que aquí no hi havia conflicte lingüístic, i no han fet la política eficaç, radical, que necessitàvem.

Ha dit sovint que la responsabilitat de l’ús social de la llengua és nostra, dels catalanoparlants.
És que és així. Entre la població immigrada, la no adhesió a la llengua és més visible, però això és normal. Perquè tenen altres problemes a resoldre. Aquí no han fallat els immigrants. Ha fallat la gent d’aquí que vivim en una situació de feblesa lingüística. Per què? Doncs perquè no ens creiem que la nostra llengua és tan digna com qualsevol altra. I això és perquè no ens creiem que som un poble tan digne com qualsevol altre. Fa segles que acceptem la subordinació política i lingüística. I això qui ve de fora ho olora al cap de mitja hora, constata que canviem de llengua de seguida, que la nostra llengua no té estabilitat. Per què s’hi han d’adherir els immigrants? Deixem-los tranquils. Vostè agafi la mateixa immigració que tenim aquí i posi-la a Suècia. Ja veurà com parlen suec. I no passa res. Aquí, en canvi, els enemics ens acusen de dèspotes si intentem (inútilment!) de catalanitzar una part minúscula de la immigració amb classes d’adults, per exemple.

*L'entrevista la trobaràs sencera al setmanari EL TRIANGLE.