Eloi Latorre
Podem dir que s’ha quedat a gust, escrivint Se sabrà tot?
Sí. No he escrit novel·les abans per falta de temps, però potser també perquè em faltaven coses per dir. I en els últims anys n’he vist de molts colors –a l’Avui, a RAC1, a tot arreu on he treballat…– i el conjunt d’experiències ha fet que ara tingués coses a dir i em vingués de gust fer la novel·la.

És una obra de ficció, això queda clar, però no hi ha posat la llegenda que «qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència». Volia excitar una certa morbositat jugant amb la seva biografia recent?
L’ambigüitat amb què jugo és la d’haver estat director d’un diari, del qual vaig dimitir en estranyes circumstàncies i que el càrrec va durar, com al protagonista de la novel·la, «unes sabates» (que és la manera de dir un any). A partir d’aquí, qualsevol que el llegeix pot veure que és una ficció, una anada d’olla, sobre la interacció dels periodistes amb el poder, però també hi ha una trama de terrorisme de fons, i una ciutat de Barcelona que és el gran teló de fons…

Al llibre fa una descripció molt acurada d’una Barcelona transversal: del Raval a l’avinguda de Pearson…
Sí, perquè volia mostrar com la degradació és a tots els nivells de la ciutat. La meva tieta ha regentat durant molts anys la Granja de Gavà, que és al carrer de Joaquín Costa, al Raval. Hi he passat moltes hores. I he anat veient el progressiu canvi de fesomia del barri. Miro Barcelona amb una certa nostàlgia de fa 20 anys. Voldria una ciutat més neta, més segura, sense tantes injustícies amb els més pobres: les subsaharianes extorquides per exercir la prostitució no ja en un llit sinó en un racó del carrer, o els pakistanesos patint xantatge per part de màfies del seu propi país… La gran corrupció ens fa molta vergonya, però molt més denigrant és el qui roba al qui no té res.

No ens deu haver volgut fer una mena de Larsson a la catalana? Tenim un periodista, tenim corrupció…
No. Tenia el llibre, però no l’havia llegit. Vaig veure la pel·lícula quan ja n’havia escrit uns 30 capítols. I sí, vaig pensar «això s’assemblarà una mica», però no és ben bé el mateix. Però espero viure més temps que Larsson.

El Raval és el viver de fonamentalisme islàmic violent que vostè retrata a la novel·la?
Els experts en terrorisme internacional ens diuen que és un dels focus europeus potents, sí.

Fa un retrat del periodisme no gaire optimista, gens complaent…
Bastant realista. La professió és la que és, tenim els jocs d’equilibris que tenim; però, quan la corrupció ho empastifa tot, llavors canvien les regles del joc.

Amb aquest panorama, com vindicaria la professió si anés a presentar aquest llibre a una facultat de periodisme? No sé si ho pensa fer.
Ho faré. I aconsellaré als estudiants que es facin periodistes, i que lluitin per una professió que depèn de nosaltres, de perseverar i publicar allò que sabem, que tenim contrastat i que creiem que hem de dir. Lluitar per fer bé la nostra feina. Si ens deixem trepitjar pels interessos del poder, malament rai. Perquè el nostre compromís únic i últim amb la societat és explicar allò que passa.

Si, tal com reflecteix en el llibre, els mitjans en mans de grups privats viuen de parar la mà a les institucions i als anunciants, on queda la independència del periodisme? Als mitjans públics? A Internet?
Podem dir encara moltes coses, als mitjans públics i als privats, però tenim un cert nivell de realitat emmanillada: no ho podem dir tot, però sempre hem de tenir el consol que –com diu la citació de Lluís Foix de l’inici del llibre– «la història ho acabarà dient tot». Fèlix Millet ho ha amagat durant 30 anys, però al final s’ha sabut tot. Sempre hi ha escletxes, i maneres de saber i de dir les coses.

Hem d’assumir aquesta quota permanent de conflicte amb les empreses periodístiques?
Hi ha de ser. És lògic que una propietat busqui guanyar diners, però el director del diari ha de ser un coixí que ha d’anar amortint entre la propietat i la redacció que malda per publicar allò que sap. I fer aquest estira-i-arronsa no és gens fàcil però és apassionant.

El diari on situa la novel·la, el Crònica, és un mitjà de paper, de pagament i d’infomació general. És una espècie en extinció?
Els diaris de paper estan patint triplement: per l’aparició de les noves tecnologies, pels gratuïts i perquè hi ha una crisi econòmica global que ho ha emmerdat tot. Crec, però, que el diari de paper es ressituarà, sabrà trobar el seu rol interpretatiu i opinatiu. La notícia immediata, ja ens la donen la ràdio, les teles i Internet, i els diaris han d’anar a l’article més de fons, donar les claus, explicar per què passen les coses que passen… a l’Afganistan, o al Barça.

*L'entrevista la trobaràs sencera al setmanari EL TRIANGLE.