Pep Martí
Què se n’ha fet, del fons del seu pare?
El que hi havia a casa nostra, a Horta, s’ho van emportar tot els franquistes quan van entrar a Barcelona. Nosaltres vam sortir de la ciutat el 24 de gener de 1939, dos dies abans de l’entrada. Vam deixar tots els papers allà. El pare no es volia endur res perquè considerava que era fer derrotisme. La mare, sense dir-ho a ell, es va endur dues bosses de documents. Bé, al cap d’uns quants dies va anar a casa un grup de falangistes, va esbotzar les portes i es va emportar tot el que hi va trobar.

I s’ha pogut recuperar?
Allò va anar a parar a l’Arxiu de Salamanca. Jo vaig intentar en diverses ocasions que ens ho retornessin, però va ser impossible. Fins i tot el senyor Ricardo de la Cierva, quan era director general del Ministeri d’Informació i Turisme els anys seixanta, s’hi va comprometre, però no ho va fer Em va enviar una carta molt amable, però res. Jo hi anava insistint i em deien que no en sabien res, que no en tenien res. L’any 2002, em van dir que s’havien endut 27 saques de llibres i 240 lligalls de llibres de més grandària, més l’arxiu personal. L’any passat van retornar-me 75 llibres, dedicats pels autors, de Josep Carner, de Ferran Soldevila... que són a l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), que és on anirà a parar tot. Molts llibres els vaig classificar segons el criteri de biblioteconomia i els posava el número que els pertocava. Això és un senyal de la procedència de casa, però em van dir que s’havia de demostrar que fos lletra meva... Finalment, acaba d’arribar a l’ANC una nova remesa de llibres, però tot és molt difícil. A casa tenim documents del pare dels anys de l’exili a França i coses que he anat recollint sobre ell. Però ja sé que una part important del fons familiar no la recuperarem mai.

El seu pare va fer un retrat molt corprenedor de l’ensulsiada de 1939 a Els darrers dies de la Catalunya republicana. Quin record té dels últims dies a Barcelona?
Doncs miri, fèiem una vida normal. Nosaltres, ja ho he dit, vam marxar el dimarts dia 24 de gener. El dissabte, dia 21 de gener de 1939, encara vaig anar a l’Escola de Bibliotecàries, que funcionava perquè hi havia el doctor Jordi Rubió, que deia que tot havia de rutllar com si fos normal. Ara bé, el dilluns hi vaig anar altre cop per tornar uns llibres i ja no hi havia classe. Hi havia els professors reunits. No em vaig veure amb cor de dir-los res. A la biblioteca no hi havia ningú. Vaig deixar els llibres que havia de retornar.

Quina sensació tenia?
Els últims dies la sensació general era que tothom anava a la seva. Si ens haguéssim descuidat, nosaltres ens hauríem quedat aquí. El pare, en ser considerat un polític i un intel·lectual, cada grup el considerava de l’altre. Sort en vam tenir del subsecretari de Lluís Companys, en Rauret, que era molt amic d’Artur Bladé, que li havia dit: sobretot, no oblideu en Rovira, que serà incapaç de demanar res. I sort d’ell perquè, si no, potser encara estaríem esperant que algú ens ajudés. Va ser a la matinada del dia 24 de gener que ens van enviar un cotxe per marxar cap a la frontera. El pare ho explica molt bé en el llibre que ha esmentat.

Vostès creien que l’exili duraria molt, que tot seria tan llarg?
No. De cap manera. I menys després de la fi de la Segona Guerra Mundial. Tothom tenia l’esperança d’un retorn proper. Sobretot l’any 1944, que va ser l’any de les grans esperances. Tot se’n va anar a terra.

Com va ser la seva vida a l’exili?
Primer vam anar a Tolosa, en una residència en una antiga caserna de bombers, i vam romandre-hi uns quants mesos, gràcies a un home que va tenir molta cura dels exiliats catalans, el senyor Soulà, un francès català. Aleshores, tots els ensenyants de Tolosa donaven un dia de sou per mantenir la residència. Un nebot de Soulà, que era alcalde de Rieumes, ens va fer lloc a casa seva, que és on el meu pare va escriure Els darrers dies de la Catalunya republicana. És curiós com aquest fet, com sovint havíem recordat amb el meu germà, veure el pare escrivint, ens va fer una sensació de retorn a la normalitat. Enmig de tot el desori, veure’l treballant ens aportava una visió que les coses s’asserenaven. Després vam anar a Montpeller, on vam estar set anys, vivint una mica de miracle. Allí hi havia en Pompeu Fabra i altres personalitats la presència de les quals, per als joves catalans, va ser molt positiva. Vam estar a la Residència dels Intel·lectuals de Montpeller. Ens van acollir molt bé, i els joves vam tenir molta sort perquè hi havia una universitat i fórem molt considerats. Un moment molt dur va ser la mort de la mare, al cap de dos anys. Sempre es va enyorar molt. Cal pensar que els primers anys de l’exili, per empitjorar les coses, van coincidir amb la invasió alemanya de França. Van ser uns temps molt durs. El pare va viure uns quants anys més i va morir el 1949. Ja ho he dit altres vegades, però a Catalunya, en els àmbits oficials, l’únic ressò de la mort del pare el va fer un breu de premsa: «Ha fallecido en la ciudad de Perpiñán el dirigente rojo Rovira Virgili». Això va ser tot.

* Aquesta informació la trobaràs sencera al setmanari EL TRIANGLE.