Pep Martí
Acaba de ser elegit nou president de L’Opinió Catalana. És una nova etapa?
Voldria esmentar aquí les persones que van tenir un paper cabdal en la fundació de L’Opinió. En primer lloc, Max Cahner, que en va ser el pare i que n’és el president d’honor. Després van venir el mestratge i la fermesa de Fèlix Martí, un diplomàtic sense Estat com s’ha definit ell. Després vam tenir el rigor i la seriositat de Jordi Porta, a qui va succeir una dona provinent del món universitari, Muriel Casals. El que hem pretès sempre és sumar i és el que farem, Salvador Cardús com a vicepresident i jo com a nou president. Amb el convenciment que un projecte nacional no avança avui si no té dos elements: un grup de comunicació i un grup de pensadors i intel·lectuals al darrere.

Curiosament, Porta i Casals van passar després a presidir Òmnium Cultural. Això vol dir que vostè serà un dia president d’Òmnium?
No. Jo vaig ser a la junta d’Òmnium amb Jordi Porta, i penso que el perfil per presidir Òmnium no és el meu, ja que necessita unes característiques que jo no crec reunir.

Què és L’Opinió Catalana?
Som un conjunt únic al país. És una trobada de persones cadascuna amb un déu propi que s’entenen en l’amistat i en la necessitat de la irreductible construcció nacional. Hi ha gent en l’entorn d’ERC, d’altres que es mouen prop de CiU, del Reagrupament, del PSC, d’Iniciativa...

Vostè va ser a la sala de màquines del tripartit. Quina valoració fa d’aquella experiència?
jVaig tenir una gran il·lusió i vaig creure que era l’hora de l’alternança, però l’experiència va ser la pitjor de la meva vida. El Dragon Khan va ser nefast.

Què diu ara?
Home, ara que s’acaba l’experiència tripartida, crec que ja podem dir la veritat. Jo vaig haver d’assumir la responsabilitat d’un afer (informe) amb el qual no tenia res a veure. Però que quedi clar que, després de 23 anys de pujolisme, era molt necessari per al nostre país que hi hagués un canvi. I defenso també, tot i que molta gent avui no ho entengui, l’intent que ha fet Esquerra Republicana d’ajudar a nacionalitzar el PSC. Aquest és un aspecte important que no ha donat resultats al cent per cent però que ha posat en evidència que en el PSC hi ha dues ànimes i que l’ànima espanyolista cada dia és més feble.

Vau viure el Dragon Khan...
...en el qual hi havia personatges nefastos, que no van entendre mai fer política de coalició. Però, passat el Dragon Khan, hi ha hagut aspectes positius, com la presidència de José Montilla. És evident que aquesta no ha tingut èpica, però la Catalunya del carrer, que inclou tot el país, necessitava tenir un president com ell. Això ha significat una lliçó històrica per a la resta de l’Estat i tots aquests carpetovetònics que no han entès Catalunya. Això és fruit de la pedagogia feta per Josep Benet, Joan Reventós, Jordi Pujol, de Cipriano García, de fer de Catalunya un sol poble. D’això, el president Montilla defensant la nostra llengua i el nostre país, n’ha estat un bon exemple. Hauria estat millor si el president s’hagués envoltat d’un entorn més plural i competent, i no d’un entorn lleial, potser, però amb elements de mediocritat i manca de sentiment nacional.

* Aquesta informació la trobaràs sencera al setmanari EL TRIANGLE.