ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
12-07-2018
Som una colònia
Els presos i el futbol, que amaren l’actualitat d’aquests dies, han fet que passés molt desapercebuda una operació empresarial de gran transcendència econòmica i simbòlica: la venda dels cellers Codorniu al fons nord-americà de capital risc Carlyle. Les desavinences entre les branques d’aquesta família i els mals resultats del grup en els últims anys han forçat l’alienació del 80% de les accions per un preu de 390 milions d’euros, amb el deute financer inclòs.

Explica la història que els cellers Codorniu, inicialment dedicats a la producció i comerç de vi, van ser fundats l’any 1551. Oficialment, és l’empresa més antiga de Catalunya i la seva propietat s’havia anat transferint, de manera ininterrompuda, de pares a fills, La seva gran expansió es va produir a començaments del segle XX, amb l’elaboració del primer cava amb mètode champenoise d’Espanya.

La venda de Codorniu a Carlyle ha coincidit amb la descatalanització de l’altra gran empresa cavista del Penedès, els cellers Freixenet, que el passat mes de març van caure sota el control de la multinacional alemanya Henkell (la de les pizzes Dr. Oetker), amb la venda del 50,7% de la companyia per 220 milions d’euros. Codorniu i Freixenet són, juntament amb Torres, les grans marques que representen la potència vitivinícola de Catalunya i han sucumbit a un dels mals endèmics de l’empresa familiar: la seva dificultat per deslligar la propietat de la gestió i la multiplicació dels descendents en l’accionariat, amb dret a veu i a vot.

El Penedès ha perdut dos dels seus vaixells insígnia, continuant el gravíssim procés de descapitalització empresarial de Catalunya que patim en els últims anys. En aquest sentit, l’extrema incertesa jurídica i política derivada dels fets de setembre i octubre de l’any passat ha provocat la deslocalització social i fiscal d’unes 4.000 empreses catalanes, entre les quals hi ha les més importants (Gas Natural, “la Caixa”, Banc Sabadell, Abertis, Cellnex, Aigües de Barcelona, Applus, Planeta...), amb una facturació global d’uns 50.000 milions d’euros, l’equivalent al 20% del PIB.

Un dels arguments fonamentals de l’independentisme per reclamar el dret a l’autodeterminació és considerar Catalunya com una colònia d’Espanya. Però el fet cert és que, des d’un punt de vista econòmic, Catalunya ha perdut la seva històrica condició de lideratge espanyol, protagonitzada per grans emprenedors locals amb vocació estratègica global, i ens hem convertit, efectivament, en una colònia... en mans d’empreses estrangeres. Perduts en la immensa mar blava, camí cap a Ítaca, ens hem quedat sense estructures d’Estat en sectors cabdals com la banca, les assegurances, l’energia, les infraestructures...

De les 35 empreses que conformen l’Ibex, només una manté la seu nominal a Barcelona, els laboratoris Grífols, tot i que té centralitzada, per raons fiscals, la seva gestió a Irlanda. El divorci entre les grans corporacions empresarials catalanes –que han traslladat la seva seu social fora- i la Generalitat és una tragèdia que no ens podem permetre ni un minut més i que ha de ser esmenada si volem que Catalunya tingui futur.

El president Quim Torra, que coneix bé Suïssa, sap que la sobirania i la identitat d’aquest petit país rauen en el fet que té importants empreses multinacionals pròpies en sectors estratègics com l’alimentació, les finances o les assegurances. Que les plataformes empresarials i sindicals més importants de Catalunya, com són Foment del Treball, el Cercle d’Economia, la Cambra de Comerç, CC.OO. i UGT, s’oposin a la via unilateral a la independència hauria de fer recapacitar els dirigents del moviment processista i reconèixer que, pel bé del país i de tots, cal virar el rumb.

El problema humanitari dels polítics presos i exiliats s’ha de resoldre de la millor manera possible per la via del pacte amb la fiscalia. El seu retorn a casa, que desitjo de tot cor, és tan important com el retorn a Catalunya de les grans empreses que han marxat i això només serà possible amb un canvi del clima polític i la consolidació d’un marc de confiança a llarg termini. Cal acabar aquest període d’excepcionalitat que vivim arran de la imputació judicial de l’hereu de la dinastia, Oriol Pujol, que ha reconegut finalment tots els seus delictes i ha acceptat entrar a la presó, com Iñaki Urdangarín.

Catalunya pot ser un dels motors d’Europa, sempre que tinguem una divisió cuirassada de grans empreses locals. Si apliquem la via reduccionista que ens imposa l’independentisme a ultrança, tal vegada deixaríem de ser una colònia política espanyola, però és segur que serem una colònia econòmica estrangera que, sense manies, arrasarà la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra singularitat.

El nacionalisme introspectiu i el món de l’empresa, que té una dinàmica natural expansiva, no fan una bona parella. Quan Gas Natural va intentar comprar Endesa, l’aleshores presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, va pronunciar una frase tremebunda: “Abans alemanya que catalana”, en referència a la contraOPA presentada per E-On. El mateix passa ara, però a l’inrevés, amb els sectors independentistes puigdemontistes, que valoren més la implantació de noves empreses estrangeres a Catalunya abans que el retorn de les empreses catalanes que han deslocalitzat la seva seu social i fiscal a causa del seu insensat i insubstancial aventurerisme polític.
Escriu un comentari
* Camps obligatoris

Amb el suport de: