ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
AUTOR
Cristina Palomar
Periodista al servei de les causes perdudes. La meva pàtria és la gent que estimo
XARXES SOCIALS
10-07-2018
Lecha
Entre tant aldarull de plens extraordinaris ajornats i regidors que sembla que pleguen però no pleguen, la seva marxa ha passat pràcticament desapercebuda i és una pena perquè ha protagonitzat moments estelars. Parlo de la presidenta dels capgirats cupaires barcelonins i martell d’heretge de tot Déu indistintament del seu color polític. Acostumats a una vida plàcida a costa de l’erari públic fins a la jubilació, el consistori barceloní ha estat una bassa d’oli fins que han aterrat els nois de la María José Lecha i ho han trastocat tot amb els seus tatuatges, pantalons curts i xancletes. A la malcarada Lecha li ha importat un rave el reglament perquè les regles estan per trencar-les -i més si són injustes o absurdes- i quan havia de votar sí o no, s’abstenia, i quan havia de votar la multiconsulta ciutadana, ho feia en contra per dissimular que estava a favor.

Han estat tres anys inoblidables de comportaments desconcertants, arengues revolucionàries i exhibició de samarretes reivindicatives. Des del seu raconet, una irreductible Lecha s’ha dedicat a torpedinar constantment la línia de flotació de la fAda Colau per deixar constància de la contradicció que suposa fer d’alcaldessa i activista alhora. Si pactar amb la CUP suports puntuals ja és complicat -i si no que li preguntin a convergents i republicans- aconseguir un compromís per a tota la legislatura ha estat missió impossible per molt que li pesi a Jaume Asens. Buscar la complicitat amb els cupaires barcelonins ha estat com picar ferro fred, però també és veritat que ells no han enganyat mai ningú i saben que el seu paper en l’auca és el d’oposició torracollons.

A principis de juny els cupaires feien públic que Lecha deixaria de ser regidora per reincorporar-se a l’Hospital de Sant Pau fins a la jubilació. Ho faria “tornant a la militància de base aportant els seus coneixements i experiència” de tres anys dirigint -és una forma de dir- el grup municipal cupaire barceloní. Segons van explicar, el seu nou estatus de jubilada parcial era incompatible amb les responsabilitats polítiques al consistori i, com que a la CUP són de tot menys “professionals de la política”, doncs bon vent i barca nova, tot i reconèixer el gran repte que va assumir Lecha encapçalant la llista electoral. Cal deixar clar que l’exregidora es reincorpora a la feina com a administrativa, no com a infermera o metgessa. Ho dic per si algú té la mala sort d’haver de fer vida a Sant Pau i s’ha imaginat per un moment coses rares.

La marxa de Lecha m’ha sorprès i això em porta a recuperar la notícia del gener passat de Nació Digital en què s’assegurava que un sector de la CUP volia el seu cap per haver incomplert el codi ètic de la formació sense entrar en més detalls. No sé si el seu adéu sobtat és fruit d’aquest embolic, però el fet és que dos dies després de plegar els cupaires celebraven la seva assemblea general amb l’objectiu de tenir tancat programa, candidatura i campanya electoral durant el primer trimestre del 2019 a tot estirar. A diferència de la resta de grups que ja tenen alcaldables, la CUP es pren el seu temps per decidir les coses. La conjuntura política actual no és la del 2015 i segons l’últim baròmetre de l’Ajuntament de Barcelona, si les eleccions es fessin ara obtindria un escàs 3,6% dels vots. Tanmateix, a mi el que em preocupa més és l’augment de la indecisió: un 42,4% dels enquestats, així que en 10 mesos poden passar moltes coses. Fins i tot, que tinguem d’alcalde un exprimer ministre francès.

Tornant a la meva veïna, és habitual que el regidor que plega tingui els seus cinc minuts de glòria al plenari municipal per acomiadar-se. Lecha els va aprofitar per remarcar que se’n va sense haver aconseguit aprendre a “parlar 10 minuts seguits sense dir res”. Ja és mèrit, perquè la venda de fum és una pràctica molt habitual entre la classe política i s’aprèn ràpid. En el cas del consistori barceloní assoleix unes dimensions estratosfèriques i Alfred Bosch i Jaume Collboni són els guanyadors indiscutibles: jo sempre que els escolto parlar, mai aconsegueixo entendre què estan dient. Espero retrobar-me l’exregidora cupaire pel Fort Pienc, barri que compartim. Sovint ens creuem ella en bicicleta i jo en patinet, i sé que darrere aquesta cara de pocs amics que gasta s’hi amaga un cor sensible.
Escriu un comentari
* Camps obligatoris

Amb el suport de: