ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
04-07-2018
La “finestra d’oportunitat”
El nou mantra del processisme és esperar una mena d’alineament estel·lar que creï una “finestra d’oportunitat” per tal de poder confirmar i implementar de manera efectiva la República efímerament proclamada el passat 27 d’octubre. Aquesta dimensió màgica del pensament independentista és absolutament frívola i desencoratjadora.

Els catalans ens hem convertit, per força, en uns grans experts en història medieval. I sabem que la independència de Catalunya només seria assequible si, com va passar al segle X, es produeix algun dia el col·lapse i la desintegració de la Unió Europea (la versió moderna del Sacre Imperi Germànic). Però també sabem que aquesta ensulsiada geopolítica i geoeconòmica del projecte europeu, que podria arribar a ser versemblant si triomfen els populismes xenòfobs que proliferen en molts països comunitaris, aniria acompanyada de violència i seria, d’entrada, una catàstrofe per a tothom.

Diria que, empesos per dos factors –la caiguda del règim pujolista i la ferotge crisi econòmica del 2007-, els catalans hem intentat culminar un vell i bell somni, covat per alguns amb les independències de Cuba (1898) i Irlanda (1921) i avortat per l’esclat de la Guerra Civil i la Guerra Freda que va seguir a la II Guerra Mundial. Assajar i reviure aquest projecte mai conclòs semblaria que era el deure i l’obligació d’una generació de polítics i activistes que van créixer sota les faldilles del pujolisme.

Jo intento fer sempre una lectura positiva de les coses i crec que, comptat i debatut, havíem de passar aquest xarampió independentista per adonar-nos que el temps no passa endebades i que cada moment històric té el seu sentit i la seva resposta. La conclusió de tot plegat, alguns ja la sabíem d’antuvi i l’havíem escrit, però calia confirmar-la: en el marc d’una Unió Europea en fase de construcció i consolidació, és impensable, per absurd, que una “regió” –en l’argot de Brussel·les- pugui escindir-se unilateralment d’un Estat membre per crear un nou Estat.

La realitat i les circumstàncies del segle XXI, immersos en la revolució digital i de les telecomunicacions, no són les mateixes que les dels segles XVIII, XIX o XX. Quelcom tan senzill i elemental sembla que no havia estat tingut en compte pels cervells del projecte processista.

Descartada la independència, Catalunya no s’ha de conformar a ser una comunitat autònoma més del Regne d’Espanya. No tot en la vida, i menys en política, és blanc o negre. Tenim a tocar –sí, a tocar- altres projectes versemblants que permeten conservar i garantir els nostres fonamentals: la llengua, l’autogovern i la relació amb els territoris històrics de la Corona d’Aragó i, fins i tot, d’Occitània (el somni del rei Pere el Catòlic que es va estroncar a la batalla de Muret, l’any 1213).

Aquesta via ja la va intuir i la va explorar el dissortat president Pasqual Maragall amb la creació de l’Euroregió Pirineus-Mediterrani. Es tractava d’interrelacionar i interaccionar amb les regions frontereres i històricament vinculades amb Catalunya: l’Aragó, les illes Balears, el Llenguadoc-Rosselló i el Migdia-Pirineus. Aquesta estratègia, pragmàtica i dotada d’una gran potencialitat econòmica, comptava amb la plena benedicció de Brussel·les, que promou, fomenta i finança la creació d’euroregions transfrontereres en tot l’espai europeu.

Però les urgències del pujolisme –que es va veure arrossegat al fang de la corrupció- per sortir del seu tràgic atzucac particular van catapultar l’any 2012 l’opció independentista per intentar escapolir-se de la justícia, talment com va passar l’any 1985 amb la querella de Banca Catalana. Amb l’entrada d’Iñaki Urdangarin a la presó (quota familiar borbònica) i el pròxim empresonament d’Oriol Pujol (quota familiar pujolista), després d’haver pactat una condemna de 2,5 anys de presó amb la Fiscalia, es tanca amb empat aquest període convuls.

Els catalans no hem d’esperar cap “finestra d’oportunitat”. Ja la tenim davant dels nassos i és molt gran. Es tracta de recuperar el projecte de Pasqual Maragall i vertebrar i dotar de contingut un espai euroregional que, a més, podria incorporar la Comunitat Valenciana i Múrcia, amb vèrtexs a Tolosa, Montpeller, Saragossa, Barcelona i València. Crearíem, per sobre de les velles fronteres i comunicat per una moderna xarxa d’autopistes, trens d’alta velocitat, ports i aeroports, una realitat geopolítica i geoeconòmica de 21,5 milions d’habitants que abraçaria el Mediterrani occidental i la seva àrea d’influència.

L’aliança de la Corona d’Aragó i Occitània, el somni frustrat dels nostres avantpassats, adquireix plena lògica i és factible en el segle XXI. El Pi de les Tres Branques del rei Jaume I o la Mata de Jonc evocada per Ramon Muntaner no són quimeres del passat, són les perspectives de futur que, si volem, ens ofereix el marc de la Unió Europea.

En aquest camí obert, els catalans tenim una obligació: tornar a ser fidels i lleials als nostres compromisos. Hem d’abandonar la bajanada unilateral, acceptar els pactes contrets que hem signat i que ens emparen i ser uns socis fiables pels nostres veïns i per les institucions europees. Hem de trencar per sempre aquesta imatge que tenim de “gent de malfiar” que espera la mínima oportunitat per atacar per l’esquena i trair a qui hem encaixat la mà.
Escriu un comentari
* Camps obligatoris

Amb el suport de: