ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
18-05-2018
Olla podrida
L’etnicisme és una olla podrida del nacionalisme. En ella hi cap tot, des de la llengua fins al paisatge, el folklore, la història o la idiosincràsia. “Per la diversitat de coses que en tals olles podrides hi ha, no podré deixar de topar amb alguna que em sigui de gust i profit”, deia d'elles l'escuder Sancho, a El Quixot. I si no, que l'hi preguntin a Quim Torra i als de la seva corda.

L’etnicisme va als nacionalistes, sobretot als emergents o amb ànim d’aggiornamento, com anell al dit. La cerca de la identitat a través de tants i tan variats components, que persegueix l'etnologia, li permet, per exemple, elaborar un perfil de la nació a mida. Cosa gens fàcil, atès el mestissatge dominant.

En el passat no tan llunyà, semblava més senzill recórrer a algun o uns pocs trets per definir una nació. Generalment, els nacionalismes es basaven en la llengua com a ciment de la identitat i quan això no servia, anaven a la història, al territori, etc. El problema era quan gairebé res era compartit pel conjunt. Així, Espanya, sense anar més lluny, no s'ha distingit precisament per la seva homogeneïtat, sinó per tot el contrari. Diverses llengües i parles, geografia de contrastos, història complexa i accidentada (com totes), cultures diferenciades… Quedava, això sí, la religió catòlica, comuna a tots els espanyols (cosa que bé va saber utilitzar en benefici propi l'Església en els conflictes civils, com el carlisme), però tampoc era qüestió de fonamentar la nació en ella, sobretot quan pertany a mig món.

No és doncs estrany que José Antonio Primo de Rivera, mirall de la Falange, encunyés allò de “una unitat de destí en l'universal”, a l'hora de definir Espanya. Una abstracció retorçadament inexplicable que, segons la lectura oficial, venia a dir que els espanyols, més enllà de totes les seves diferències, havien participat en les gestes (imperials) de projecció universal i precisament això és el que els definia com a nació.

Abans, al fil del racisme à la mode, el fundador del nacionalisme basc, Sabino Arana, no va tenir cap escrúpol a construir un imaginari patriòtic basat en la religió. Tampoc el País Basc era uniforme. Veia la “raça espanyola”, a la qual fins i tot negava el seu catolicisme, com a corrupta, immoral i degenerada, sent per tant aquesta inferior a la raça basca. Tot això, adobat amb la sacralització de la llengua (que va poder a ser la d'Adan i Eva, segons algun fabricant d'ideologia), la idealització del territori, la mixtificació de la història…, fets als quals estan tan donats tots els nacionalismes.

Per això, quan ETA (que procedia del nacionalisme sabinià) es va topar a l'hora de construir el seu discurs ideològic amb el racisme, innombrable després dels estralls del nazisme, es va agafar com un clau roent a l'ètnia per definir Euskadi. Una mica més culturalista, “científic” (a l’escalf també de l'auge de l'antropologia i d’altres ciències socials) i, sobretot, difús. Va establir que el basc era la pedra angular de l'ètnia basca (encara que fos una llengua usada per una minoria dels bascos) i a viure que són dos dies.

A Catalunya, on la llengua va ser també instrumentalitzada com a ciment de la identitat nacional, el clergue Josep Torras i Bages va arribar a dir que “Catalunya la va fer Déu, no l'han fet els homes; els homes solament poden desfer-la”. Els seus cosins bascos, carlistes i nacionalistes, havien encunyat el lema “Jaungoikoa eta lege zaharra” (Déu i lleis antigues) per deixar ben clar que la religió era, en fi, un ingredient fonamental de la salsa.

En qualsevol cas, l’etnicista que es preui tendeix més aviat a parlar de les virtuts pròpies que dels defectes dels altres. No és aquest el cas de Quim Torra (ni el de Sabino Arana) que, filant encara més prim, apareix més aviat com, diguem, etnicista negatiu. És a dir, no es tracta tant d’enaltir el propi, com de menysprear l'aliè. Així, esquiva el perill de la cursileria o alguna cosa pitjor, en el que tan fàcil és caure quan es parla bé d'un mateix. Estomacant a l'enemic no hi ha més remei que congratular-se amb el privatiu, encara que del seu antagonista (Espanya i els espanyols) en formin també part moltíssims catalans.
Escriu un comentari
* Camps obligatoris

Amb el suport de: