ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
26-04-2018
Carles el Sord
Jo no sóc independentista -cosa que no vol dir que em consideri “dependentista” o “espanyolista”-, però crec que la situació de presó que pateixen els Jordis, Carme Forcadell i els sis exconsellers de la Generalitat és absolutament desproporcionada. Si jo fos independentista, focalitzaria tota l’estratègia política per aconseguir l’alliberament d’aquestes nou persones.

L’ideal de la república no justifica el dur i cruel sacrifici que pateixen els presoners de Soto del Real, Estremera i Alcalá Meco ni el dolor de llurs famílies per la separació forçosa dels seus éssers estimats. Si els independentistes esperen -com diuen- fa més de 300 anys, no ve d’un dia, ni d’un mes, ni d’un any l’assoliment del seu anhelat objectiu. En canvi, pels nou polítics empresonats, cada dia és una eternitat i el seu horitzó processal i penal és terrorífic.

Tota la política catalana gira, en aquests moments, al voltant de la santa voluntat de Carles Puigdemont, que amb 34 escons va quedar segon a les eleccions del passat 21-D, però que s’ha convertit en el primum inter pares del bloc independentista. Ell, rai. Va escapolir-se a Bèlgica el passat 30 d’octubre i, després de dormir 11 dies a la presó de Neumünster, torna a passejar-se tranquil·lament pel carrer, ara instal·lat en un còmode aparthotel de Berlín, amb les despeses pagades, amb la dona cobrant un bon salari de 6.000 euros/mes de la Diputació de Barcelona i sabent que la família pot visitar-lo quan vulgui.

Si jo fos Carles Puigdemont, no podria dormir pensant en la dissort dels companys i amics que estan tancats a les presons de l’extraradi de Madrid. També em faria bullir la sang saber que alguns estan empresonats pel “risc de fuga” que els aplica preventivament el jutge Pablo Llarena després que el president destituït de la Generalitat decidís marxar a l’estranger.

Jo no sé quina en porten de cap Carles Puigdemont i els seus assessors. Només sé que amb la seva actitud infantil de voler manar Catalunya des de la distància, peti qui peti, i de posar bastons a les rodes a la constitució d’un “govern efectiu” a la Generalitat està allargant i allargant l’agonia dels nou polítics independentistes que estan entre reixes.

Em sembla d’un cinisme i d’un sadisme fora de mida -encara que Carles Puigdemont, en la seva inconsciència no en sigui conscient- deixar que uns éssers humans es podreixin a la presó, sense cap perspectiva de sortir-ne, per l’egolatria desmesurada d’un personatge que s’autoconsidera el Messies de Catalunya i que es deixa idolatrar per una colla de fanàtics hiperventilats. Amb el patiment dels presoners no s’hi juga i si Carles Puigdemont tingués un bri d’empatia i de responsabilitat, tornaria per fer-los costat i compartir la seva solitud.

L’articulista Jordi Galves, col·laborador del diari digital El Nacional, acostuma a designar el president destituït amb tota mena de florits epítets, com si es tractés d’un monarca medieval: Carles el Gran, Carles l’Enginyós, Carles l’Audaç, Carles l’Humà... Jo crec que el renom que més li escau és el de Carles el Sord als gemecs que arriben de les presons de Soto del Real, Estremera i Alcalá Meco.
Escriu un comentari
* Camps obligatoris

Amb el suport de: