ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
Peru Erroteta 04-03-2018
Entrevista a Gemma Lienas
Escriptora, militant en les causes de gènere i exdiputada per Catalunya Sí Que es Pot
Gemma Lienas.
Escriptora, militant en les causes de gènere i exdiputada per Catalunya Sí Que es Pot al Parlament de Catalunya en l’anterior legislatura.


La violència s’associa a la guerra, a les pistoles... a un fet físic. ¿Comença i acaba aquí, la violència, o té altres variables no menys preocupants?

No és fàcil definir la violència en poques paraules, però podríem dir que és qualsevol forma de coacció a una altra o altres persones, no només amb la força, sinó mitjançant idees, comportaments, actituds... Per exemple, les dones hem patit molt sovint violència que no és física. No cal que et clavin una bufetada per estar patint violència de gènere. Existeix la violència psicològica, que és molt bèstia. Per exemple, jo era tertuliana en una ràdio de Catalunya en la qual participava un home que mirava a tothom menys a mi, fet del qual ell no era conscient, però que era una forma de violència. Fins al punt que vaig deixar de participar-hi. Si jo li hagués dit a ell que allò era violència, no ho hauria entès, però per mi ho era. La violència no és només una bufetada o una pistola. Són moltes més coses.

La violència és conseqüència, hi està lligada o forma part de la por?

He estudiat bastant la violència i he escrit sobre el tema un parell de llibres per a gent jove. La violència sempre s’utilitza quan es té por de l’altre o se’l vol sotmetre, subordinar-lo a les teves idees. Per això no és imprescindible utilitzar la força física, sinó, moltes vegades, una violència emocional, simbòlica. Jo m’havia preparat per suportar un cert xoc el dia que es va fer pública la meva candidatura al Parlament, però no per com de brutal va ser. En menys de mitja hora vaig rebre 300 tuits de gent desconeguda i també coneguda atacant-me. Persones amb les quals havia compartit feines, de qui havia sigut professora... Em va sobtar moltíssim que gent que jo considerava la meva gent m’ataquessin d’una manera tan brutal. Em van dir tonta moltes vegades, ignorant, puta, lletja... Em van dir de tot, que estava a l’altre bàndol, quan jo no participava en principi de cap bàndol, perquè formava part d’un grup que defensava el dret a decidir. En aquell moment em vaig adonar del nivell de violència soterrada que hi havia al nostre país i del qual jo no n’havia sigut conscient.

Aleshores, aquesta violència, més que abstracta, es materialitza en les relacions de proximitat entre les persones, a la feina, amb la família, els amics...?

Sí, esclar. I jo no n’havia sigut conscient fins que va sortir el meu nom als diaris. Va ser un xoc de realitat, prequè em vaig adonar que la nostra societat estava molt dividida, que hi havia una part que estava disposada a utilitzar la violència, encara que no se n’adonessin. Això per mi va ser molt dolorós, com ho van ser els dos anys que vaig estar al Parlament. Jo ho he viscut molt malament. Als xats, on la gent es relaciona més, s’acusa molt tot això, però també presencialment. En grups molt pròxims hem dit que ja no es pot parlar més d’aquest tema. Perquè jo no volia acabar barallada, i em sorprèn molt que gent molt propera, amb qui he discutit, digui que la societat no està dividida. Els dos anys de Parlament, que han sigut molt interessants per moltes raons, a mi, emocionalment, m’han fet molt de mal, especialment als mesos de setembre i octubre, que van ser terribles. La violència allí va ser extrema als plens, perquè quan no es respecta cap llei, ho diuen els lletrats, ho diu el Consell de Garanties..., fent valer una majoria. Una majoria simple amb la qual no es pot modificar ni l’Estatut.

Catalunya, com l’entorn europeu, ha sigut històricament escenari de grans violències. Com, d’un dia per altre, es pot transmutar tot això en una propaganda enganyosa, que oblida el passat i edulcora el present?

En la violència de gènere, que conec molt bé, com més evolucionada és la societat hi ha menys violència física i més psicològica. Per això, quan es diu “nosaltres som pacifistes” no és veritat. No ens peguen, però arremeten contra els nostres drets i contra tot. Es repeteix molt, com si fos correctíssim, que som “diferents”. Diferents dels espanyols, esclar. Tinc amics a Espanya amb els quals em sento molt propera, cosa que no em passa a Catalunya. Això de “diferent” sona a un supremacisme que fa posar els pèls de punta.

L’exteriorització de les creences a través de símbols, etc., és, en aquest sentit, una forma de violència?

Absolutament. Tot això és una violència simbòlica. Que una presentadora d’una televisió que hauria de ser la de tots perquè és pública, aparegui amb una samarreta amb la imatge de Puigdemont o amb un llaç groc resulta una forma de violència simbòlica respecte als qui no comparteixen les mateixes idees. Em vaig fer feminista des de molt petita, perquè ja veia coses que no m’agradaven. Una de les que més em va impressionar va ser un fet de violència simbòlica. La meva àvia era viuda. Havia estat casada amb un senyor francès i a les seves targetes de visita hi deia: “Madame veuve de Philippe Massó” (Senyora viuda de Philippe Massó), i jo pensava, com és que la meva àvia que està tan viva, pot figurar com a viuda; és a dir, menys important que algú que s’havia mort. Això és violència simbòlica.

Les banderes als balcons, la presència dels llaços i la utilització del color groc, en general, quina funció tenen?

Parlant de l’omnipresent estelada, caldria preguntar-se per les reaccions que hauria suscitat si s’hagués fet el mateix i abans amb banderes espanyoles. La bandera espanyola la troben horrible i l’estelada meravellosa. A mi no m’agraden les banderes. I em semblen una forma de violència simbòlica que té com a finalitat no seduir, sinó imposar-se. Jo mateixa he desenvolupat una resistència al nacionalisme que no tenia al principi. En substitució de la violència física, que és contrària a la seva revolució dels somriures, han recorregut a l’altra, a la psicològica, a la simbòlica.

En oposició, potser com una prova més de la maldat congènita d’Espanya, el procés fa valer les càrregues policials de l’1-O…

Sí, perquè no se’n recorden del 15-M. Perquè no se’n recorden dels desnonaments... No se’n recorden de quantes vegades els Mossos, la nostra “policia bona”, han pegat. Agradi o no, la policia té una funció. L’esquerra sap històricament què és i per què hi ha la policia. Ho ha experimentat a la pròpia carn. Cosa que mai li havia passat a alguna gent mobilitzada entorn a l’1-O. El divendres abans del referèndum em va trucar gent que, amb aire de festa, em deien que anaven a ocupar alguna escola. Jo els vaig aconsellar que anessin amb compte. Una mica després, plorant com a magdalenes, es queixaven del que els havien fet. En realitat, menys del que molts esperàvem.

Estem davant d’una mena de violència nova, tan rara que es podria qualificar de “la violència del pacifisme”?

Això és cinisme. Quan veia imatges de senyores en cadira de rodes que les duien a votar, pensava, Déu meu, quina irresponsabilitat més absoluta! A mi em van doldre les càrregues policials, però ja sabia el que podia passar i tenia por que allò es pogués acabar en un bany de sang. No hem vist el que passa a Calais quan la policia carrega contra els emigrants? I a Alemanya?... Nosaltres mateixos, a la dictadura, no ens podíem manifestar ni deu minuts. 

Com passa amb el panòptic, estem interioritzant potser la violència i ens comencem a comportar segons la seva llei?


A La creación del patriarcado, l’antropòloga Gerda Lerner explica com inicialment les tribus guanyadores a les lluites mataven tots els guerrers joves i només deixaven les dones i els nens. Les dones, perquè després les violaven i quan tenien fills es vinculaven a la tribu, i els guerrers els mataven perquè resultava molt costós mantenir-los. Tot això fins que van descobrir que hi havia formes de controlar les persones mitjançant les paraules, mitjançant la política. Això em va portar a estudiar els camps d’esclaus dels EUA, on es va posar de manifest que es podia controlar les persones sense utilitzar la violència física, deixant-los sense les seves arrels i soscavant-los l’autoestima. I el vocabulari no és aliè a tot això, sinó tot el contrari. El procés, sense anar més lluny, ens està robant les paraules.

I què es pot dir del paper dels mitjans en la creació d’aquest marc de coerció?

Hi juguen un paper molt important, perquè són els transmissors del relat dominant, i els seus efectes són demolidors. N’hi ha prou de referir-se a qualsevol tema, com per exemple l’economia, per comprovar el grau de distorsió de la realitat. No s’entén que els nostres problemes no són ja iguals als d’Espanya, sinó que són globals. Precarietat en la feina, pobresa, abisme cada vegada més gran entre els molt rics i els que cada vegada són més pobres... Els televidents assidus de TV3 responen a tot això amb les consignes que senten, com “Madrid ens roba”.
Escriu un comentari
* Camps obligatoris

Amb el suport de: