ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
01-02-2018
Estranys companys de llit
Winston Churchill va popularitzar l'enginyosa frase: "La política fa estranys companys de llit". En realitat, és de l'escriptor Charles Dudley Waner; Groucho Marx la matisaria anys després: "No tant com el matrimoni". Al llarg dels anys, als 'estranys companys de llit' polític també se'ls ha anomenat "pactes antinaturals", i han sovintejat. Catalunya no n'és una excepció, ans més aviat tot el contrari.

En el programa de TV3 "Fora de sèrie" (2016), la periodista Júlia Otero li preguntava a la cupaire Anna Gabriel: "No et produeix una certa urticària donar suport a un govern format en bona mesura per persones de la dreta, aquella dreta que tu tant has combatut? Tu vas arribar a la política per desallotjar els convergents. No sembla una mica incongruent aquest pacte?". I la Gabriel contestava: "Aquesta incoherència és fruit de l'anomalia democràtica que tenim. Si es produeix el referèndum, i el guanyem, anirem a unes eleccions constituents i ja no caldran pactes antinaturals".

Tot i que el referèndum es va fer, i el sí va guanyar, les eleccions no van ser constituents, van venir forçades per l'article 155 de la Constitució i, així, el llit polític ha mantingut inquilins poc naturals. Els vaticinis de la Gabriel no es van complir al cent per cent. Ara ella, però, es mira la política des d'una segona fila; és el Carles Riera qui lidera en aquests moments la formació anticapitalista. Això no obstant, l'allitament estrany es manté. Com que la proclamació de la República es va escriure amb llapis i es va pronunciar amb la boca petita, i abans van venir els cops de porra, i després els empresonaments, els exilis, l'article 155, les eleccions forçades... Tot plegat ha retornat el procés a la casella de sortida.

En el llit hi conviuen: Junts per Catalunya (abans PDeCat, i abans Convergència), ubicats al centredreta, Esquerra Republicana, que ocuparia el centreesquerra i la CUP, l'ala més esquerrana del llit. Com recordava Júlia Otero, el leitmotiv de la CUP és (o era...) desallotjar la dretana convergència del poder. Si això fos poc, convergents i republicans han viscut enfrontats des de la recuperació de la democràcia. Aquesta és la realitat, i la realitat és tossuda per alts i ambiciosos que puguin ser els objectius comuns, en aquest cas la independència.

Quan el passat 26 d'octubre Puigdemont va intentar avançar les eleccions per evitar el 155, Esquerra i alguns membres il·lustres del PDeCat se li van tirar a la jugular; traïdor és, segurament, el més suau que va escoltar el president al llarg d'aquelles hores. En el magí de molts encara conservem les "155 monedes de plata" que el republicà Rufián va llançar contra Puigdemont, a qui acusava de Judes Iscariot. El llavors president, acorralat, va decidir fer marxa enrere, i la resta de la història és prou coneguda.

Ara, la truita s'ha girat. El gest del nou president del Parlament, Roger Torrent, d'ajornar la investidura de Puigdemont ‘sine die’, ha despertat les més baixes passions convergents, i segurament d'algun republicà. El 'traïdor' ha canviat de bàndol. Les "155 monedes de plata" passen de Puigdemont a Torrent i tiro perquè em toca.

Enmig de la cridòria, la CUP malda per fer-se escoltar, ficada en un paper d'alcavot que no encaixa dins del concepte antisistema.

Per acabar-ho d'arrodonir, 'enxampen' l'exconseller Comín amb uns missatges de mòbil a on Puigdemont li confessa el fracàs de l'aventura.

I el poble? Com es desactiven ara dos milions de persones engrescades (legítimament) en un procés interminable?

Ja ho deia Aznar, "abans es trencarà la unitat de Catalunya que la d'Espanya", i em fot que la pugui encertar.
Escriu un comentari
* Camps obligatoris