ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
13-02-2018
Atzucac
Tenim un expresident poeta i jo no ho sabia. Qualificar els presos polítics presos –trieu la combinació que més us agradi- com la “llum i esperança enmig de l’erm imposat” i com “les quatre llances que enderrocaran els reials carcellers” queda molt bonic de cara a la galeria. I si a sobre il·lustra el missatge amb la imatge d’un ametller florit, el postureig encara fa més patxoca. Llàstima que la inspiració artística de Carles Puigdemont no vagi acompanyada ni del seny que s’espera d’un polític amb ínfules d’estadista ni de l’empatia envers les famílies dels que s’estan florint a la presó mentre ell gaudeix d’un autoexili daurat a base de xocolata i musclos. La baralla de galls en el planeta independentista sembla un culebró i ara fins i tot apareixen cunyats a la televisió posant a parir l’egocèntrica cabellera gironina.

Mentre Catalunya segueix en stand by per culpa de l’atzucac polític, Puigdemont s’instal·la en una mansió de Waterloo com si fos una celebrity i Rajoy mou l’esquelet al ritme de Raphael com si fos el pocatraça patriarca de la família Monster. I en aquest escenari surrealista que no s’acaba mai, algú proposa que tinguem dos presidents, un a Brussel·les dirigint-nos al precipici i un altre a Barcelona obeint, i molts aplaudeixen la pensada obviant que haurem de pagar dos caps de govern igual que paguem dos reis d’Espanya encara que siguem republicans. I un cop proposada la impossible bicefàlia, comença el ball de noms i és una llàstima que Pilar Rahola no sigui diputada perquè estic convençuda que seria una gran presidenta. De la Generalitat o del que sigui.

Els dies passen sota la dictadura del 155 mentre convergents tunejats i republicans es barallen per qui ha de ser el traïdor que assumeixi els plats trencats per haver-nos enredat a tots amb el conte de la independència que mai va ser. I mentre el corral barratinaire segueix esverat, entre les travesses de candidats a fer de palanganer de Puigdemont apareix el nom d’Elsa Artadi i es munta un bon pollastre perquè resulta que no té fills. I quan una dona no té descendència –sigui perquè no vol o perquè no pot, això no ens importa- els dubtes sobre les seves capacitacions professionals adquireixen unes dimensions planetàries perquè en la mentalitat cavernícola només s’entén aquesta renúncia en el marc d’un quadre d’alienació mental, transitòria o no.

Els encarregats de recordar-nos l’anomalia han estat un perfil aparegut a La Vanguardia que demostra que el periodisme de nivell segueix sent cosa d’homes i unes declaracions del senyor Garcia. El líder del PP de Catalunya –que no català- diu que Artadi “no està preparada per a aquest càrrec perquè no ha demostrat absolutament res ni a nivell polític ni institucional”. No com ell, que juntament amb els seus tres diputats ha anat a petar al Grup Mixt amb els cupaires. Si a Artadi se li ha de criticar alguna cosa no és ni la seva no-maternitat ni la seva capacitació intel·lectual, sinó la seva ideologia ultraliberal. I en això coincideix amb la família Godó i amb el senyor Garcia, que sempre pixa fora de test. Elsa Artadi ha treballat amb Andreu Mas-Colell i Xavier Sala-i-Martín, i amb això ja està tot dit. Ha mamat de la mamella del capitalisme made in USA i possiblement si s’hagués quedat a Harvard hauria acabat formant part del think tank de Donald Trump.

Però res no hem de témer perquè de candidats a fer de president florero en tenim la tira. Ara també sona el nom de Jordi Turull, un dels germans Dupont i Dupont –l’altre és Josep Rull, per si ho havíeu oblidat- però vull pensar que és una broma perquè no se m’acut un president de la Generalitat més avorrit i trist que ell, sobretot després dels nivells de genialitat daliniana assolits amb Carles Puigdemont. Superat el xoc inicial i confiant en un acord que desencalli d’una punyetera vegada aquest cul-de-sac que no em deixa aclucar l’ull perquè no vull noves eleccions, em fixo en la diputada Saloua Laouaji Faridi i penso que seria una magnífica elecció. Només per veure-li la cara al xenòfob senyor Garcia paga la pena.
Escriu un comentari
* Camps obligatoris

Amb el suport de: