ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

ElTriangle.eu - Diari digital d'informació, anàlisi i opinió

CATALÀ CASTELLÀ
Peru Erroteta 14-01-2018
Entrevista a Javier Dabbah
                                                             
Javier Dabbah.

Professor d’història i conseller municipal de l’Eixample. Militant en moviments socials universitaris i interessat des de sempre per la política, la va començar a exercir en l’àmbit municipalista barceloní, unint-se a la iniciativa ciutadana de Guanyem.


Com podríem explicar-nos, en síntesi, el paisatge polític català després de les eleccions del 21-D?

L’escenari ha quedat tan polaritzat que la societat catalana no s’identifica amb l’esquema esquerra-dreta i, per tant, els partits que intenten fer-ho acaben perdent sempre. Dins de les formacions independentistes, només la CUP diu que participa d’aquest eix, i han perdut sis escons. Va ser un accident que a les eleccions anteriors traguessin deu diputats, per vot prestat. D’altra banda, el Partit Socialista i els comuns, que també es van situar en el marc social, no n’han sortit gaire ben parats. Perquè, en definitiva, la gent està pendent d’una altra cosa. Hi ha un problema important, molt greu, i els votants hi busquen respostes. I la qüestió no passa per ser de dretes o d’esquerres, sinó per les respostes que es donen a aquest problema. I aquestes respostes, bàsicament, són dues: la separació i l’independentisme, amb la construcció d’un nou país, o quedar-se més o menys com estem i millorar-ho. En aquest segon àmbit s’hi podrien enquadrar el PSC, el PP, Ciutadans i també els comuns.

En conseqüència, resulta arriscat deduir que els problemes socials estan fora del focus a Catalunya?

No crec que les qüestions de caràcter social estiguin fora del focus, però sí que és veritat que disposen de poc terreny de maniobra. L’assumpte és com s’instrumentalitzen qüestions com la sanitat, l’ensenyament, les pensions... en els discursos polítics. Els partits independentistes es refereixen als problemes socials dient que separant-se d’Espanya i construint un país nou hi haurà millors serveis socials, etc. Els partits no independentistes diran el contrari: que aquesta independència és justament el que està perjudicant i aniria en detriment dels serveis socials. És a dir, sí que es parla de problemes i serveis socials, des de prismes diferents. Per exemple, amb la llei que intentava regular la pobresa energè- tica semblava que s’intentava solucionar un problema (tot i que podria haver estat només propaganda electoral) i estava dins del focus. Però l’argument que feia servir l’independentisme és que Espanya impedeix que es tiri endavant una llei. La qüestió és que, si a la diana de l’actualitat només compta la independència de Catalunya sí o no, primer de tot cal donar una resposta a aquesta qüestió. I és el que va fer el ciutadà quan va anar a votar.

I així ens trobem, després del 21-D, amb un partit com Ciutadans que es converteix en la primera força polí- tica de Catalunya...

La gent ha entès perfectament que si volia oposar-se al procés el vot útil era Ciutadans. Les principals zones on es vota forces polítiques com Ciutadans acostumen a estar perjudicades per la llei electoral. Per tant, si cal treure més vots per fer front a altres opcions que es beneficien de la norma que els permet treure més escons amb menys vots, l’única opció que hi havia era votar Ciutadans en massa, que era el cavall guanyador. Cosa que no significa que Ciutadans hagi d’arrasar sempre. El que passa és que els vots són líquids, i aquell qui entén que els vots li pertanyen en algun moment acaba punxant. Els vots es mouen en funció de qui dona la millor resposta en cada moment a les preguntes d’actualitat. Sembla clarcions dels ciutadans de Catalunya no són els serveis socials, ni el rei o la República. Aquell que sap donar la millor resposta al moment és qui s’emporta el premi. Ciutadans s’ha presentat com l’opció que podia donar un vot de càstig als independentistes i una part de Catalunya ho ha vist així.

Veient els resultats de l’esquerra, particularment els dels comuns, a les eleccions del 21-D, es podria interpretar que el vot, més que líquid, alguns l’entenen com un fet estructural, de fidelitats...

El vot sempre és líquid. El que passa és que quan les aigües estan més estancades, en moments de més estabilitat i, sobretot, de bonança, sempre hi ha una part de vot líquid que emigra entre els grans partits i és la que determina qui governa en cada elecció. Però en un moment d’inestabilitat com l’actual a Catalunya, el vot és molt líquid. Hi ha una gran part de l’electorat que es pot desplaçar en qualsevol moment d’un partit al contrari. I això passa perquè una part important de la societat és fidel només al que sent en aquell moment. Per tant, si hi ha un partit que dona una bona resposta a la que les grans preocupacions dels ciutadans de Catalunya no són els serveis socials, ni el rei o la República. Aquell que sap donar la millor resposta al moment és qui s’emporta el premi. Ciutadans s’ha presentat com l’opció que podia donar un vot de càstig als independentistes i una part de Catalunya ho ha vist així. Veient els resultats de l’esquerra, particularment els dels comuns, a les eleccions del 21-D, es podria interpretar que el vot, més que líquid, alguns l’entenen com un fet estructural, de fidelitats... El vot sempre és líquid. El que passa és que quan les aigües estan més estancades, en moments de més estabilitat i, sobretot, de bonança, sempre hi ha una part de vot líquid que emigra entre els grans partits i és la que determina qui governa en cada elecció. Però en un moment d’inestabilitat com l’actual a Catalunya, el vot és molt líquid. Hi ha una gran part de l’electorat que es pot desplaçar en qualsevol moment d’un partit al contrari. I això passa perquè una part important de la societat és fidel només al que sent en aquell moment. Per tant, si hi ha un partit que dona una bona resposta a la preocupació dominant, poden votar aquesta opció. I si l’endemà és el contrari, els és igual.

És només pel vot líquid que es pot explicar el pobre resultat dels comuns?

Els comuns han comès un gran error en considerar que es podia tenir un discurs plural, capaç d’integrar independentistes i no independentistes i intentar arribar a una transversalitat de vot. Però, al final, sol passar que qui intenta sumar molt acaba restant, i això és el que els ha passat als comuns. La situació d’avui no és la mateixa que la de fa dos anys, i encara menys que la de les municipals. L’escenari s’ha polaritzat molt més i el partit no ha sabut reaccionar i adaptar-se a la realitat. Per tant, els comuns estan obligats a prendre decisions de calat i veure cap a on s’orienten.

Es pot deduir, per tant, que el nono dels comuns a la DUI i al 155 no aclareix quina és la seva posició o que almenys així ho han entès molts electors?

L’escenari de ni una cosa ni l’altra és correcte. Es busca una solució pactada. El problema és que les parts que porten la batuta en aquest pols no són els comuns. Les parts enfrontades volien la foto de la DUI i del 155. L’1 d’octubre va ser la victòria dels dos costats. En aquest context, els comuns han estat a la defensiva. Evidentment, quan no és té el poder no es pot marcar l’agenda política. Han anat a remolc del que els han marcat els seus rivals polítics. I un cop materialitzats la DUI i el 155 no han sabut articular una resposta pròpia.

I això fins i tot ha arribat a contaminar Podem a escala de l’Estat…

Els ciutadans de Catalunya, com els de la resta d’Espanya,no estan entenent què proposen els comuns i Podem, perquè no tenen una posició clara i fà- cil d’entendre. Cosa a la qual no semblen alienes les opinions particulars respecte a la qüestió territorial que nien en totes dues formacions. Si els comuns i Podem formen part de la mateixa confluència, els uns influeixen en els altres i al revés.

No sembla que, en la balança de la transversalitat dels comuns, s’acaba inclinant el platet del cantó dels nacionalistes?

Els comuns, esclar, reflecteixen un sentiment social. Però més enllà d’això els partits han de dir què volen i com volen aconseguir-ho. Però com que no s’han fet a fons els debats que són necessaris, els comuns no tenen una definició clara de cap on volen anar. Intenten integrar les dues parts en una posició conciliadora, cosa que està bé, però això els impedeix poder donar una resposta clara al problema, que és un conflicte entre dues parts de la societat. És difícil transmetre un missatge conciliador quan un dia es pica l’ullet al nacionalisme, un altre dia a Espanya o als indecisos, al federalisme o al confederalisme. Acceptar, per exemple, l’1-O com una mobilització però mai com una votació legítima, i alhora tenir dirigents en l’acte final de campanya del sí on els diuen a la cara que Roma no paga traïdors. Més greu encara ha sigut la ruptura de l’aliança amb el PSC a l’Ajuntament de Barcelona adduint el 155, i que a la vegada es parli d’una aliança d’esquerres després de les eleccions.

Més enllà de com es denomini i de com pot implementar-se, no està cridat el federalisme a ser la clau de l’arquitectura territorial a Espanya?

El federalisme és, probablement, l’única solució viable als problemes que es deriven de l’actual organització territorial, no només d’Espanya, sinó també d’Europa. Un model federal podria solucionar molts problemes a Espanya i a Catalunya: el finançament, l’autonomia dels territoris federats, l’autogovern...

La política catalana pateix una preocupant immoralitat de fons, en la mesura que més que intentar solucionar els problemes no fa sinó exacerbar-los...

La política serveix per bastir ponts. El que passa és que els partits, atrapats per l’electoralisme, actuen com a grans empreses en el mercat lliure, en què els clients som els votants. Per això s’expliquen escenaris de polarització com l’actual. S’ha instal·lat en l’imaginari col·lectiu català que Espanya està abusant, i a Espanya que els catalans abusen de la bona fe dels espanyols. I així estem.

Escriu un comentari
* Camps obligatoris

Amb el suport de: